2022

Es comenta que aquesta vegada no valen les solucions passades, ara s’ajunten moltes coses. El món ha descobert l’engany d’un sistema econòmic pervers que amaga la destrucció. Els moviments antiglobals fa temps que ho denuncien, els astròlegs van més enllà. José Royo, en el seu bloc “astrologiadelser.com” afirma: “Tant si ens fixem en el calendari maia, com si parlem d’un canvi d’era, com si considerem altres fonts, la conclusió és la mateixa: estem acabant un cicle i iniciant-ne un altre que afecta a tot el planeta. Parlaríem d’un procés plutonià de mort i renaixement on el vell es resisteix a morir mentre que el nou pugna per néixer.”

El món esotèric, tan desprestigiat, com l’astrologia, el de les energies psíquiques, de l’instint, de cultures mil•lenàries i desaparegudes, ens parlen del que hem deixat enrere per pujar-nos a l’Ave de la raó extrema desproveïda d’ànima. En 200 anys hem aconseguit un solemne fracàs, submergir 4.000 dels 6.500 milions d’habitants del nostre planeta sota el llindar de la pobresa.

No és comprensible, racionalment pensant, que una societat opulenta com la nostra, de riquesa i benestar, culta com sembla, no hagi generat mecanismes de seguretat tant per refermar la qualitat de vida com per desenvolupar una societat civil autènticament democràtica. D’aquí ve que només exportem especulació i explotació, símbol del nostre fracàs: l’especulació borsària, immobiliària, bancària i l’explotació global.

Tenim uns quants anys per reflexionar i preparar-nos per assumir els canvis per alterar el rumb d’aquest món desbocat. Els astres preveuen tocar fons l’any que ve, després una lleugera remuntada fins el 2014, i vuit més per tornar a davallar als inferns. Ja veurem, després de tants alts i baixos, qui en surt viu!

El tren perdut

Els trens no van, els que agafem cada dia, s’entén. Els altres, de conya. A vegades trigues menys per anar a Madrid que a Barcelona. No hi ha dret! Mira que en fa d’anys es va dir, per activa i per passiva, quan el moviment “COPALTAV” i els aleshores “progres” d’Iniciativa insistien en demostrar que les inversions cap a l’AVE deixarien rodalies desemparades. Llavors, els grans mandataris locals defensaven l’AVE per damunt de tot. Com qui adora la vaqueta d’or ens enlluernen amb paraules màgicament buides: sostenibilitat, creixement, progrés, qualitat de vida, AVE..

Un d’aquests mandataris defensor de l’AVE era l’alcalde, i ho torna ser ara, del Vendrell, una de les nostres capitals urbanísticament més desestructurades. Ara denúncia, com si d’un descobriment de primera mà es tractés, que l’estació de la seva ciutat és tercermundista. Arriba tard, senyor mandatari de tota la vida! Fa més d’una dècada que un humil moviment de dones i homes ja ho denunciaven i ho feien amb coneixement, amb propostes, amb alternatives, seriosament i científicament. Però noi! Quan toca blanc, toca blanc, tot i veure’s negre.

Seguirem fent cas dels qui manen perquè seguirem votant-los, tot i estar equivocats, perquè un diari, una tele o una ràdio, recullen les seves paraules i les amplifiquen dins els nostres obedients cervells. I seguirem votant a qui ens enganya, potser perquè a l’escola, o la nostra catòlica àvia, vés a saber! ens han inculcat que hem de confiar en les persones. Però cal no confondre-les amb un partit quan esdevé màquina de poder, llavors res l’atura i l’humà esdevé un número. Mentre els trens no vagin a l’hora i les estacions siguin tercermundistes estem, democràticament parlant. fora de cobertura.

Il•lògica logística

Després de tants comentaris gratuïts com s’han dit sobre el Logis-Penedès, el Logis-La Bisbal i tots els logis que puguin arribar a sortir a partir d’ara per salvar la humanitat baixpenedesenca de l’atur, cal posar un toc de serenor i, sobretot, els punts sobre les is.
La introducció massiva de la logística no reduirà l’atur, ans el contrari, l’augmentarà. La crisi ha minvat considerablement el trànsit de mercaderies. Els polígons logístics de l’Alt Camp que s’han iniciat s’han aturat i tenen greus problemes per rendibilitzar les inversions realitzades i per complir amb els compromisos adquirits amb els ajuntaments en matèria d’impostos, pactes econòmics i, sobretot, de llocs de treball. Si no hi ha activitat no es mou res. Si no es mou res no hi ha transport de mercaderies, què és la base de la logística. Probablement, si s’hagués construït el Logis el 2004, tal com pretenia la Generalitat, ara, quants dels hipotètics 4.000 treballadors dels Logis comarcals estarien en atur?
Un Baix Penedès que s’ha fet dependent de la construcció no pot apostar a ulls clucs pel sector logístic per sortir de la crisi. Dependre de la logística agreujarà encara més el problema ja que l’atur d’un sumarà a l’atur de l’altre.
El problema no és l’atur, és la conseqüència d’una comarca desestructurada que ha crescut per damunt de les seves capacitats d’organització econòmiques i ambientals.
En 10 anys hem doblat la població (1998=50.000 habitants; 2008=prop dels 100.000). Un creixement demogràfic del 100% en front del 20% que ha experimentat Catalunya.
Davant d’aquesta allau demogràfic, i tot i reconèixer el problema de la desmesura en els diferents plans que s’han intentat redactar –Pla Estratègic, Pla Territorial..- , les institucions segueixen fent ulls clucs als veritables problemes comarcals. Uns no han fet mai res i altres posen més llenya al foc amb les ARES -2.400 habitatges- que, una vegada ocupats, representaran una demanda de llocs de treball equivalents als que ofereixen les futures implantacions logístiques. Quin atur es vol reduir si no deixem de créixer caòticament per sobre de les nostres possibilitats?
No només ens han de preocupar els números vermells de l’atur sinó també els que el generen: creixement demogràfic desaforat, absència d’estratègia per potenciar i coordinar els sectors econòmics, manca d’organització del sector empresarial, absència d’idees per ordenar el Penedès sota uns criteris racionals, manca de lideratge polític.. Sense tenir en compte aquests factors, entre altres, afirmar que el Logis reduirà l’atur és un sil•logisme fals sense valor que cau en la demagògia i es treu de la màniga quan hi ha manca d’arguments o es vol desviar l’atenció del veritable problema.
Pel que sembla però, no hi ha ganes de baixar de la poltrona. Llàstima! Si enterréssim els falsos interessos i les megalomanies polítiques i ens poséssim a treballar pel territori, tots a una, podríem concebre encara una bona vegueria o preferiu que guanyi la tesi dels que afirmen que el Baix Penedès ja no té remei?

La quarta dimensió

El punt de partida és considerar que no hi ha cap punt fix a l’univers, sinó que tot es mou amb tota la resta. Per tant, no hi ha observadors privilegiats. Les lleis de la natura s’han d’expressar de manera que siguin les mateixes per a qualsevol observador, sigui quin sigui l’estat de moviment d’aquest. Això és el Principi de Relativitat.” de la Viquipèdia.
Aquesta teoria, plenament confirmada i desenvolupada, suggereix que, una organització social basada en aquests principis, tindria més possibilitats d’èxit de sortir de la crisi que la nostra simplificada estructura poblada de greus mancances, posades en evidència per l’actual falsa situació econòmica.
Seguim tenint “observadors privilegiats” que ens diuen el què hem de fer.. pels seus interessos i hi ha “punts fixos” a l’univers del nostre món sobre els què pivota el destí de tots: la globalització del diner.
Hem entrat a la quarta dimensió de l’espai-temps on s’imposen criteris del segle 21 –solidaritat en forma d’impostos i limitacions davant la crisi- mentre estem sotmesos a mecanismes obsolets i rudimentaris, falsament anomenats “evolució” o “progrés”, que amaguen la disbauxa d’un sistema del qual som còmplices. Segurament el pla Zapatero curi ferides, però com aturar la guerra on estem immersos? On els personatges que l’han atiat són els primers damnificats amb les prebendes de l’Estat on els diners són de tots.
Un món on encara l’esclavitud existeix al costat nostre, camuflada d’atur, d’immigració il•legal.. Ja no es pot esmentar -per obsolet, diuen- les reivindicacions marxistes d’una societat sense classes. El món s’ha deixat emportar per una economia salvatge i el més greu és que tothom desitja que aquesta torni a salvar-nos.

Sí

 

Desitjo entrar l’any amb una afirmació. Vull compensar-vos tantes vegades de dir no ─que també és positiu dir no quan es reproven accions negatives contra la col·lectivitat─. Però tan se val. Ara vull dir sí. I a més ho vull expressar amb una afirmació rotunda, amb tota llibertat. Sortida del cor. Vull expressar una paraula destil·lada dels esdeveniments que hem deixat enrere al llarg de l’any. Una paraula que em suggereixi, m’endinsi en un altre objectiu nou i net, que posseeixi la força, l’energia per desmuntar la trama bruta i tortuosa dels monstres paorosos que sovint ens embolcallen, ens colpegen infringit mal i que sovint, nosaltres mateixos, caiem en la temptació d’emprar-los també, a compte dels nostres interessos, remant en el mateix sentit de la disbauxa. Siguem clars i diem les coses pel seu nom. Res del què passa és aliè a tu.

Trio una paraula que em marqui el camí, que em faci veure la transparència del gest,  l’harmonia del paisatge i em dissuadeixi de dir: tant se val, tant me fa, m’és igual, em resigno, el món no es pot canviar.. i tantes i tantes frases que diem per convèncer a nosaltres mateixos de que el món seguirà el seu curs tot i els nostres petits i inútils esforços.

Res més lluny de la realitat. Només la voluntat marca el destí, la resta no existeix, tot està al servei dels qui debaten l’impossible. Però hem de superar els enganys i les trampes que sovint ens paren pel camí. Saber triar entre l’afirmació presidencial reivindicant l’esperit pactista de l’Avi o els successos de Prats de Molló. D’aquests dos fets jo n’extrec la paraula: Independència! com un gest polític i de llibertat. I per a tu, quina és, per aquest any, la teva paraula definidora?

Demagògia democràtica

Sortint al pas de la campanya mediàtica orquestrada a favor del Logis-Penedès  —sobretot del PSC— s’ha de matisar que, l’argument de pal·liar l’increment del nombre d’aturats mitjançant la logística, no té res a veure amb una necessària planificació econòmica racional del territori. Omplir la comarca de naus i blocs de pisos indiscriminadament és una solució barroera. Un recurs fàcil tenyit de demagògia.

Davant d’una situació com aquesta, en què el sector immobiliari té un paper determinant en el desenvolupament de l’economia penedesenca, cal emprar arguments més adients i dissenyar uns objectius més enllà de les simples frases maniqueistes.

És el moment d’analitzar l’atur des d’una perspectiva més àmplia i profunda. No perdem de vista la incidència negativa que ha tingut el creixement urbà descontrolat sobre l’economia de la comarca. L’opinió pública n’és conscient —amb l’oposició al Logis— i per això reclama de les administracions una actitud més responsable i solidària, exempta de comportaments individualistes i messiànics, i menys lligada als interessos polítics i immobiliaris.

Mentre no es demostri que les coses es fan amb sentit comú, coherència i amb consens de tot el territori es seguirà pensant que les AREs, els golf, el Corte Inglés i els Logis amaguen interessos ocults contraris a un model territorial equilibrat. No és admissible malbaratar el nostre recurs més escàs i valuós: la terra, a qualsevol preu, ni per les presses de la crisi. Fer-ho així, demà tindrem més atur i menys terra.

A hores d’ara ja s’ha insistit prou que la posició estratègica del Penedès, no només ho és per a la logística —interessos aliens—, també gaudeix d’una gran oportunitat de potenciar els seus valors ambientals —constitució interna— com a model econòmic d’un territori propi, alternatiu i complementari del metropolità, molt més qualificat, productiu i estable a llarg termini. Sabem que aquest camí és més difícil. Caldrà veure si s’està disposat al canvi o seguirem dilapidant-lo camuflats sota la retòrica de frases inconsistents.

Memòria

El cor dels pobles i ciutats és el lloc on neix i l’entorn on es desenvolupa la seva història i es produeix el seu creixement. El carrer Major, la plaça de l’Església, el carrer de la Muralla, la pujada del Castell, els ravals.. són noms comuns que recorden les empremtes singulars del passat de cada indret habitat definit com el casc antic, el centre històric o el centre urbà.. Si desapareixen les seves referències es perd la identitat del lloc i, com l’adn d’una persona, la seva absència fa impossible identificar-la per sempre.

Al segle passat, molts d’aquests centres històrics, sobretot a la costa, varen ser presa de l’especulació immobiliària. Finalment, molts ajuntaments comencen a tenir cura d’ells redactant plans de protecció, aprovant catàlegs del seu patrimoni històric, rehabilitant els seus edificis més emblemàtics, arranjant els seus espais públics i divulgant la història amb publicacions que, algunes, formen part d’itineraris culturals i turístics.

Al segle XXI pocs dubten de l’important paper que el centre històric juga com a signe identitari i dinamitzador cultural i social de les comunitats d’una població.

Però encara queden pobles, com Bellvei, on hi ha veritables problemes per a convèncer el Consistori d’aquests valors, ara deixats de la mà de Déu. Amb unes normes obsoletes de fa més de 30 anys, el casc antic no pot resistir l’embranzida del seu espoli, de blocs de pisos que substitueixen les antigues cases unifamiliars rurals, la desaparició dels seus patis interiors amb palmeres, del seu passat gòtic, indià.. de terratinents i parcers.

Tots perdem part de la memòria en un poble que pateix d’alzheimer i que està a punt de desaparèixer definitivament davant la ignorància històrica i la misèria de l’especulació.

El dèspota camuflat

Que la democràcia està malalta fa temps que ho sabem. De fet mai ha gaudit de gaire bona salut malgrat que estem en una regió del món on millor funciona. Per a mostra la crisi que estem patint. En una democràcia en bon funcionament això no s’hauria produït ja que, en principi, l’habitatge no formaria part dels negocis salvatges. És un producte de primera necessitat i, com a tal, regulat pel sistema democràtic que no ho ha fet.
Molta, molta gent s’ha volgut apuntar a la loteria segura de la construcció. La cadena és molt llarga, des del propietari que especula amb la seva propietat, al comprador que espera treure’n un bon rendiment amb la pujada del producte. Legítim fins a cert punt. Ja sabem que la llibertat de mercat, base de la democràcia capitalista, és intocable.
Però dins d’aquesta mecànica, d’aquest engranatge que va del poder econòmic de les grans constructores fins a les petites ambicions personals del comprador d’un pis o el venedor d’un terreny agrícola, s’ha produït l’especulació a gran escala gràcies al paraigües de tot un sistema polític que ha permès que això es magnifiqués i que es convertís en el monstre que ens està engolin a tots.
I aquí sí que el sistema ha fallat, ja que els qui havien de regular i fer front per a que un producte fos assequible a les butxaques de la gent, que realment en tenia necessitat, per comptes d’evitar-ho s’hi han pujat al carro del negoci.
El poder econòmic i el poder polític s’han donat la mà i ho han fet de tal manera que en alguns indrets com el país Valencià o a casa nostra, fins i tot la gent del carrer, s’han trobat normal veritables cops d’estat urbanístics associats al “progrés”.
Sense anar més lluny la gent veu amb relativa normalitat que un alcalde faci de promotor al seu mateix municipi i que construeixi edificis amb irregularitats urbanístiques, que cobri de sota mà comissió per requalificar terrenys agrícoles a urbans, que aconselli als seus amics empresaris que comprin una muntanya forestal sencera perquè els promet que la requalificarà per fer-hi un camp de golf i la corresponent urbanització. Que un regidor faci d’intermediari immobiliari entre un propietari i una empresa constructora i que se li doni llicència, aprofitant-se del seu càrrec, quant no compleix amb les lleis urbanístiques del municipi. Això està passant avui i aquí i ningú diu res. Manadors polítics que amb la seva mecànica de favoritismes i els seus “enxufismes” i una demagògia arcaica pròpia del feudalisme fomenten l’especulació i degraden la democràcia per omplir-se les butxaques.
Petits dèspotes que poblen els petits regnes de taifes dels territoris municipals, controlen com policies qualsevol persona que es pugui escapar de la seva xarxa. Estableixen pactes, estratègies i maquiavelismes varis per tal de mantenir-se indefinidament en el poder.
Aquesta situació vigent en molts municipis, en menor o major grau, del nostre territori fa que la democràcia se’n ressenti. Què lluny se sent la democràcia, no ja la directa, sinó la participativa, la que hauria de constituir l’autèntica base de la nostra societat, la de la gent del carrer, la del barri, que generés participació, cultura i solidaritat, la que hauria de configurar l’autèntic entramat democràtic i des d’on emanessin les propostes d’ una alternativa real a les decisions dels grans poders imperants. Però, de moment, ara i aquí, el camí que seguim és el d’un despotisme sense il•lustració.

Robatori legal

La meva amiga Anna està preocupada: separada amb dos fills, fa tres anys va comprar un pis amb una hipoteca a trenta anys. Just l’hi anava per arribar a final de mes, tot i un sou mitjanet. Ara, des que ha començat la crisi, els interessos bancaris no paren de pujar i se li mengen el petit romanent que l’ajudava a mantenir una mínima qualitat de vida. Això l’està angoixant.

Va comprar el pis quan els preus estaven més alts, gràcies a les facilitats del diner —interessos baixos i llarg període de retorn—. Com ella, molta gent s’hi va llençar. Són moltes i molts qui paguen dues vegades l’inconsciència d’un sistema gens democràtic: abans, l’increment desmesurat del preu de l’habitatge que va a parar als qui especulen en el sector immobiliari i, de retruc, als bancs i les caixes, i ara, l’augment dels interessos per pagar la crisi que aquest mateix sistema ha generat.

I el govern —socialista i obrer— què fa? Els ajuda amb la possibilitat, encara no confirmada, de perllongar la hipoteca —un mecanisme que ha estat la causa de l’encariment dels pisos i de l’actual situació on ens trobem— per comptes de cercar mecanismes per tal d’evitar l’increment dels interessos que el sistema bancari aplica salvatgement sobre aquestes hipoteques que pesen sobre la gent de classe humil.

 

Fa anys que s’hauria d’haver afrontat seriosament el problema de l’habitatge públic però quan l’economia va bé, tothom està eufòric i distret en explotar la mamella. I no diguis res en contra, que et titllaran d’anar contra el “progrés” —nefasta paraula, amagatall de corrupció—. Quan les coses van maldades, correm-hi tots! Llavors seguim especulant per sortir de la crisi.

Quan trobarem el moment necessari per parar-nos, pensar una mica i cercar una solució a llarg termini per a tothom?

Al·legació per enviar al Conseller Nadal per defensar una xarxa viària respectuosa amb el medi

El/la sotasignat/da,…………………………………………………………………., major d’edat, amb NIF ………………, resident a ………………………….. …………………………………………………… de …………………………………. …………………………….., codi postal núm. …………………. en relació al Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona, aprovat inicialment en data 14 de juliol i publicat al DOGC del dia 23 de juliol de 2008, dins del termini de tres mesos d’exposició al públic.

MANIFESTO:

Sobre el traçat de la futura autovia A-7 al pas per la comarca del Baix Penedès

1. Antecedents: En l’estudi informatiu de la variant de la N340 entre Altafulla i Vilafranca del Penedès realitzada pel Ministeri de Foment en data juliol del 2002 es proposava una alternativa anomenada “autopista”  on la variant de la N340 es feia passar per l’autopista AP7 ampliant-la a quatre carrils per banda.

2. Els representants del territori aposten per una alternativa sostenible de traçat: El 90% dels ajuntaments del Baix Penedès i de l’Alt i els seus dos consells comarcals varen fer al·legacions a favor d’aquesta alternativa per resultar la més integradora i respectuosa amb el medi a la vegada que no era més cara –el rescat del peatge de l’AP7 es compensava amb les expropiacions i les compensacions necessàries per a construir un nou traçat per a l’autovia–. Aquesta alternativa a més, permetia travessar el Penedès lliure de peatge i convertir l’actual traçat de la N340 en un eix estructurant del territori Penedès, ja que la majoria de poblacions i d’assentaments industrials estaven relacionats amb ella. Una gran oportunitat històrica que els representants del territori varen saber veure i així ho varen manifestar amb les al·legacions.

3. La Direcció General de Carreteres al·lega en sentit contrari: Mentrestant la DGC de la Generalitat redacta una al·legació proposant el traçat idèntic que ara apareix en els documents del PTPCT. Aquesta es recollida pel Ministeri de Foment i redacta un nou document de traçat on la protagonista és la traça presentada per la DGC de la Generalitat. Curiosament, la demanda formulada per totes les institucions democràtiques del territori ni tant sols obtenen resposta per part del Ministeri i menys de la Generalitat i l’alternativa “autopista” desapareix del projecte de Fomento.

4. Evidentment, la traça proposada en els documents del PTPCT ja no considera cap més alternativa, se la dona com a definitiva en ares, segurament, a la coherència del pla, com es menciona sovint en el document de resposta als suggeriments.

Al Baix Penedès s’hauran d’expropiar per a cada quilòmetre d’autovia unes 6 ha., amb un recorregut de 20 km., amb un total de 127 ha. equivalent a un gran polígon industrial però formant una franja de 30 metres al llarg del territori agrícola, travessant la Cobertera, mentre que ampliar l’autopista AP7 a 4 carrils representaria escassament menys de 0,5 ha. per kilòmetre. La situació arriba a ser kafkiana quan l’autovia transcorre paral·lela a l’AP7 des de Calafell fins a l’aeroport de Reus. Dos sistemes de transport paral·lels, un de peatge i l’altra gratuït.

 

Per la qual cosa DEMANO que,  

S’anul·li la previsió del traçat de l’A7 i es proposi fer-la circular per l’AP7 tal com es va proposar en el projecte del Ministerio de Fomento del juliol de 2002.

 

 

A…………………………….., ……….de…………………….. de 2008

signat

 

Hble. Conseller de  Política Territorial i Obres Públiques

Programa de Planejament Territorial. Departament de Política territorial i Obres Públiques.

Av. Josep Tarradellas,  2-6,  08029  Barcelona