No hi ha manera.

M’acaben d’enviar l’informació de les ARES ─Àrees Residencials Estratègiques: un programa  de la Generalitat per construir habitatges públics─ i al Baix Penedès se’n construiran prop de 2.500 entre Calafell (400) el Vendrell (400) i Santa Oliva (1.750).

 

La necessitat d’habitatge assequible és la raó fonamental d’aquesta política. Per tot Catalunya s’han de construir uns 100.000 habitatges. Aquí, a més, li donen un altre argument a favor: la crisi del sector de la construcció genera atur i la construcció d’aquests habitatges ajudarà a suavitzar el nombre d’aturats, diuen.

 

Segons com però, l’efecte pot ser contrari. L’arribada de 2.500 noves famílies portarà sota el braç noves demandes de llocs de treball i de serveis, afectant la ja desmembrada societat baix penedesenca. Fent una valoració somera tindríem que aquests 2.500 habitatges nous al Baix Penedès, amb una mitjana de 3 membres per família dels quals un o dos són laboralment actius, generaria una demanda de llocs de treball d’entre els 3.000 i 4.000. Tot i que en principi moltes de les famílies vindrien amb  la feina d’origen, l’experiència indica que la tendència és la de buscar feina a prop del lloc de residència. Un peix que es mossega la cua.

 

D’altra banda una economia basada en el sector de la construcció no és desitjable per a cap territori ja que aquest necessita, per desenvolupar-se, consumir molt de sòl ─ningú en parla però el sòl és més escàs que l’aigua, ja que és limitat i no es pot importar─ per tan hauríem de pensar-ho dues vegades què hi posem a sobre, si el malbaratem ja no podrem tornar enrere. Amb la situació actual ─una tercera part de la comarca està ocupada o previst ocupar per urbanitzacions─ cada acció sobre ell hauria d’anar acompanyada del predomini de la qualitat sobre la quantitat.

 

Els que promouen la necessitat de construir habitatges massius a casa nostra demostren el cinisme ─o la ignorància─ dels qui no tenen cap consideració en vers el territori i la seva gent. O potser pensen que tot això es podrà resoldre amb l’avinguda del CIM/LOGIS. Llavors ja serem tants i el paisatge s’haurà transformat tant que no vindrà d’aquí!

Mesòpolis

“Ciutats intermèdies que articulen un “hinterland” agrari productiu i dinàmic, coexistint amb una xarxa de poblacions petites i mitjanes que faciliten la integració en la urbs global dels intersticis rurals, amb els quals dialoguen i interaccionen estretament.”

Artemio Baigorri.
Sociòleg i professor universitari.

Sens dubte la Vegueria Penedès neix com a concepte alternatiu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El fet identitari del Penedès, nascut de l’economia agrícola de la vitivinicultura que ha generat una cultura pròpia, de paisatge de vinyes i agrociutats —Vilafranca, Sant Sadurní— es contraposa a la creixent expansió de la metròpoli, que utilitza l’entorn agrari per expulsar del seu interior les activitats que li fan nosa, i que envaeix, amb objectes —logística— i cables —autopistes metropolitanes—. Aquests són elements aliens a la naturalesa d’un ric territori agrari, que ha costat anys i panys gestar-se, i al qual transforma, no pas de manera positiva, donada la baixa qualitat dels seus propòsits.

El Penedès representa en bona part, encara avui, l’existència viva d’un model equilibrat basat en una estructura rural com espai diferenciat i a la vegada vinculat activament, a través de la seva xarxa de ciutats intermèdies i pobles, a l’economia global. Ara falta redefinir-lo a la llum de la nova cultura de l’economia ambiental, del canvi climàtic i de l’escassetat de recursos. No és apostar per un model obsolet, com pensen els penedesencs que encara associen “progrés” amb “creixement sense límits”, sinó tot el contrari. Voler una ciutat contínua des de Barcelona a Tarragona és el gran equívoc.

A diferència de la metròpoli que depreda el seu entorn, l’espai Penedès actua com una “mesòpoli” on les poblacions mantenen una relació positiva i equilibrada amb el seu entorn agrari —no és el cas de bona part de la costa que ja ha cedit a la pressió de la fal·lera constructiva d’urbanitzacions i al turisme barat—. És un sistema simbiòtic on les poblacions tenen capacitat per contribuir al desenvolupament de l’entorn, del que extrauen bona part de la seva fortalesa, sense degradar-lo.

Estem dons davant d’un dilema cada vegada més accentuat: escollir entre formar part de la cua del sistema metropolità que ens envolta —RMB i Camp de TRG—, i per tant, acceptar les imposicions d’un model expansiu, especialitzat i depenent, on predomina la indiferència i l’anonimat de les ciutats dormitori, de les activitats especialitzades expulsades del centre metropolità i, d’aquesta manera, acceptar la fragmentació del paisatge i la transformació econòmica radical a favor de les necessitats de les xarxes de comunicació que un sistema gegantí metropolità necessita, o emprar les energies en millorar el model de desenvolupament territorial, que ja tenim, en base a la pròpia dinàmica interna, complementaria d’una oferta externa de dubtosa qualitat.

Qui defensa la Vegueria Penedès no pot defensar plans directors i territorials que porten el germen del desenvolupament metropolità irracional i, implícitament, la fragmentació del Penedès —carta del paisatge a l’Alt i logística al Baix—. Cal un debat a fons sobre quin model porta sota el braç aquesta suposada vegueria que reclamem. Precipitar-nos és acceptar les condicions d’una expansió que no millora les condicions del territori ni la qualitat social i cultural dels seus habitants i relega la vegueria Penedès a utopia irrealitzable.

Espais agraris

“Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d’espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es poden valorar, regular i, sobretot, preservar.” Dels ponents.

La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona, juntament amb la Unió de Pagesos i la Cambra Agrària Territorial de Girona van organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la futura llei d’espais agraris.

El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures viàries i ferroviàries, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.

El Conseller d’Agricultura i els representants de les entitats organitzadores del seminari.

Per tot és urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, contribuir a desactivar la pressió que el creixement urbanístic i l’especulació associada exerceixen sobre aquests espais, aplicant-hi mecanismes de qualificació i protecció en base als seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció principal: la de produir aliments, i sense oblidar el gestor principal de l’espai: l’agricultor, que és, en definitiva, qui manté vives al nostre país aquestes 1,16 milions d’hectàrees de conreu.

Per portar-la a terme, la llei, s’ha d’acompanyar d’uns mecanismes de gestió i de les inversions adequades per a fer-la funcionar. La creació d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte- i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple— així com la creació de la llei de contractes de conreu per regular les relacions entre propietat, administració i pagès. Proposar mesures per dignificar la professió de l’agricultor, sobretot pel que fa a l’agricultura familiar, no la de grans extensions: l’agricultura industrial, que acaba convertint l’espai agrari en un monòton polígon industrial a la intempèrie, i que genera un model molt allunyat del paper que fins ara ha jugat l’agricultura en el camp de la biodiversitat i el paisatge.

Significatiu va ser el cas de Menorca que —en el marc d’un Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera de l’illa— és exemple d’una bona gestió agrícola familiar amb producció d’origen, custòdia del territori, activitats naturals i xarxa arqueològica lligada al turisme rural i com a resultat d’aquestes tasques rep subvencions europees i fan l’activitat agrària, practicable i econòmicament rendible.

Al llarg del debat es van exposar les dificultats de la Generalitat per desenvolupar aquesta llei. Les veus més crítiques van fer esment en la manca de lideratge del DAR i l’absència d’enteniment entre els departaments implicats en el territori: PTOP, MA i DAR. El mateix conseller d’agricultura, va ser escèptic, posant en dubte que una llei sola podés solucionar els problemes del camp i que faria falta altres mecanismes per desenvolupar-la, tal com una bona gestió i unes inversions adequades que, sembla ser, no hi ha massa interès en proporcionar.

El món agrari com a producció d’aliments té uns problemes que cal resoldre en base a mecanismes de mercat —sostenible— però, les demés funcions que si desenvolupen, qui les finança? qui està disposat a pagar per un paisatge? L’experiència al Penedès, comarca agrícola emblemàtica —tot i l’intent de cercar mecanismes compensatoris en el si del Pla Director Territorial, entre municipis industrials i agraris o agro-forestals— s’ha deixat escapar l’oportunitat d’aplicar part d’aquestes experiències agràries. Esperem, però, que aquest debat serveixi per fer més evident la necessitat de practicar una altra cultura de fer territori.

De cara a la paret!

Estem acostumats que la classe política, la què governa, la què té un càrrec públic gràcies als vots de la gent, critiqui els actes i les manifestacions crispades de la pròpia societat que administra. El cas més recent és la desqualificació cap a la plataforma NOFEMELCIM titllant-los de “mal educats” per l’escridassada al president del Consell Comarcal del Baix Penedès a la seva visita a Banyeres.

Entenem que estem en època electoral i s’ha de fer campanya però no fem barreges. Una cosa és la propaganda electoral de partit —atribuir falsament la militància a un grup polític concret de la majoria de manifestants— i l’altra, desqualificar l’acte, per amagar que al Penedès hi ha problemes que els polítics no saben o no volen resoldre.

Per què qui governa només veu la “mala educació” de les manifestacions espontànies dels seus governats? Aquestes no neixen, precisament, com a conseqüència que els seus governants no se’ls escolten?

La Plataforma NOFEMELCIM ha generat propostes concretes sobre el territori que no han estat debatudes ni han obtingut resposta raonada per part dels seus governants, ni ara ni abans. Ans al contrari, aprofitant-se de càrrecs públics, donen l’esquena a aquestes reivindicacions i fan la seva anant, moltes vegades, en sentit contrari o amagant el cap sota l’ala en espera de temps millors.

La gent no es manifesta escridassant als seus representants així com així, sense motiu. Prèviament la “mala educació” s’ha produït de la banda dels que “governen”. O potser no és de mala educació fer creure a la gent que s’ha produït un debat sobre el territori amb la farsa de tres dirigides sessions públiques? O no és de mala educació governar amb hipocresia fent cas omís d’una proposta coherent i sostenible i acceptar, submisament, la imposició aliena al territori d’un model fill de l’especulació global? No excedeix, inclús, la “mala educació” per convertir-se en “mala democràcia”?

Molts, acostumats a manar a raser de contenidors polítics, només veuen la mala educació en els actes reivindicatius. Veuen la palla en ull aliè i no la biga en el seu. No se n’adonen compte que aquests actes “mal educats” són conseqüència de la manca de respecte que genera la prepotència del poder polític.

“Les institucions són sagrades!” venen a dir, “no es pot escridassar a un representant públic!”. Sí, són sagrades per a tothom, també per a qui les representa. O no és uns menyspreu a elles emprar el càrrec per interessos personalistes —carregar les piles de l’ego personal— o de partit —estar al servei d’interessos estranys— per comptes de fer-ho per defensar el territori i les reivindicacions de la seva gent?.

Amb aquesta actitud, els nostres governants ens demostren tenir “mala educació democràtica”. Potser ja seria hora de canviar d’actitud o de que els vots els fessin canviar. Es fa difícil, en aquestes circumstàncies, trobar un partit que defensi realment, amb intel·ligència, els interessos del nostre territori.

En aquesta adormida democràcia només tenim dues maneres d’exposar les nostres opinions i mantenir-nos desperts: votar a qui i com ens doni la gana i manifestar-nos com ens dicti el cor.