Mentre, el seu partit emet un monòleg demagògic de 50 minuts.

Josep Fonts va imposar, gràcies a la seva secular majoria absoluta,  distribuir amb un criteri personalista, el temps que cada grup municipal podia disposar a la flamant emissora de ràdio Bellvei.

Va decidir unilateralment, sota la protesta de l’Entesa i el PSC, distribuir 10 minuts d’emissió cada mes per cada regidor electe. Per tant, CiU tindria 50 minuts, PSC 20, l’Entesa 10 i el PP també 10 minuts.

A finals del mes passat va enviar un escrit dient que el dia 7 de maig s’emetrien els espais destinats a cada grup, entre les 7 a les 9 del vespre. L’únic condicionant que es va exposar era que l’entrevistat havia de ser regidor. Ningú no va parlar del format, però es podia deduir pel comunicat, que es tractava d’una entrevista. L’Entesa, pels seus propis mitjans tècnics i professionals, va proporcionar al responsable de ràdio Bellvei una gravació de 10 minuts perquè fos emesa en l’espai que li corresponia.

Gravació de L’Entesa

El dia previst per l’emissió dels esmentats espais, només es van sentir dues intervencions: els cinquanta minuts del grup CiU i els vint del PSC. L’encarregat de la ràdio va dir que, si no s’havia emès la intervenció del grup de L’Entesa era per ordre expressa de l’alcalde.

Posteriorment, en conversa  telefònica de L’Entesa, l’alcalde, amb tot el cinisme a què ens té acostumats, va contestar que no s’havia emès per què no responia al format que suposadament havien acordat els membres del seu partit: un format tipus entrevista realitzat per l’encarregat de la radio, amb unes preguntes elaborades per ell i gravada a les instal·lacions de ràdio Bellvei.

Aquestes condicions, mai no es van explicitar ni van quedar dites en cap reunió sobre el tema. Es tracta d’unes normes d’intervenció, tretes de la màniga a última hora, que qüestionen de manera bàsica el dret fonamental de la llibertat d’expressió, quan imposen unes preguntes elaborades des de l’alcaldia.

El resultat és que en el seu espai d’intervenció de cinquanta minuts, el tinent d’alcalde Julià Forcada es va poder despatxar a gust amb les seves pròpies preguntes. Els mètodes que han portat a terme des de l’alcaldia, permeten que hi hagi un grup de l’oposició que, sense avís previ, se silenciï i que callin, per tant, aquelles veus discrepants amb el grup de govern

L’Entesa considera que aquest és un atemptat als drets fonamentals de la llibertat d’expressió i que se suma a una actitud repetida de menyspreu a les institucions democràtiques.

Els fets de maig de l’any 68 a París van quedar ensordits a l’Espanya de Franco. Però el seu ressò va deixar petjada en la frase famosa de l’època: “Spain is different”, amb què, com a reclam turístic, la dictadura persistent contraatacava.

Ara, en  el seu 40è aniversari, veient aquelles imatges juntament amb les de la Primavera de Praga, de l’assassinat de Martin Luter King, de la revolta contra la guerra del Vietnam, dels “hippies”, se’m posa la pell de gallina. Què ens va deixar aquell maig?

A la dècada dels 60, la dreta —Sarkosy—, li atribueix els mals produïts per la manca de valors morals de la societat occidental del segle 21. És una crítica al materialisme dialèctic, sense Marx, dels postulats socialistes. Però altres diuen que va ser una revolució moral. “..va crear una atmosfera nova, que afavoria les iniciatives de diàleg i implicava un més gran respecte per les persones.”  Tot i això, molts dels seus protagonistes es van incorporar al sistema i formen part de l’actual aparell de poder polític i econòmic.

Veient com el món tomba cap una dreta sense entranyes, on només prevalen els interessos econòmics —Rússia i la Xina, després de tanta revolució, acaben liderant un capitalisme més brutal que el dels EEUU— hom desitja que retorni un maig revolucionari.

No són gratuïtes les manifestacions que hi ha per tot arreu. Algú es desperta davant l’evidència que aquest sistema s’acaba i tornem a necessitar: “la imaginació al poder”. Que el camí per on anem desemboca en el desert de la sequera, l’escassetat de les matèries primeres i l’encariment dels aliments.

Cal una revolucionària primavera que ens escampi aquesta boira pessimista. En el món es continua passant gana i el tuf a corrupció es percep amb la mateixa intensitat. I és que amb la primavera arriben també les al·lèrgies.

Sens dubte la Vegueria Penedès neix com a concepte alternatiu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El fet identitari del Penedès, nascut de l’economia agrícola de la vitivinicultura que ha generat una cultura pròpia, de paisatge de vinyes i agrociutats —Vilafranca, Sant Sadurní— es contraposa a la creixent expansió de la metròpoli, que utilitza l’entorn agrari per expulsar del seu interior les activitats que li fan nosa, i que envaeix, amb objectes —logística— i cables —autopistes metropolitanes—. Aquests són elements aliens a la naturalesa d’un ric territori agrari, que ha costat anys i panys gestar-se, i al qual transforma, no pas de manera positiva, donada la baixa qualitat dels seus propòsits.

El Penedès representa en bona part, encara avui, l’existència viva d’un model equilibrat basat en una estructura rural com espai diferenciat i a la vegada vinculat activament, a través de la seva xarxa de ciutats intermèdies i pobles, a l’economia global. Ara falta redefinir-lo a la llum de la nova cultura de l’economia ambiental, del canvi climàtic i de l’escassetat de recursos. No és apostar per un model obsolet, com pensen els penedesencs que encara associen “progrés” amb “creixement sense límits”, sinó tot el contrari. Voler una ciutat contínua des de Barcelona a Tarragona és el gran equívoc.

A diferència de la metròpoli que depreda el seu entorn, l’espai Penedès actua com una “mesòpoli” on les poblacions mantenen una relació positiva i equilibrada amb el seu entorn agrari —no és el cas de bona part de la costa que ja ha cedit a la pressió de la fal·lera constructiva d’urbanitzacions i al turisme barat—. És un sistema simbiòtic on les poblacions tenen capacitat per contribuir al desenvolupament de l’entorn, del que extrauen bona part de la seva fortalesa, sense degradar-lo.

Estem dons davant d’un dilema cada vegada més accentuat: escollir entre formar part de la cua del sistema metropolità que ens envolta —RMB i Camp de TRG—, i per tant, acceptar les imposicions d’un model expansiu, especialitzat i depenent, on predomina la indiferència i l’anonimat de les ciutats dormitori, de les activitats especialitzades expulsades del centre metropolità i, d’aquesta manera, acceptar la fragmentació del paisatge i la transformació econòmica radical a favor de les necessitats de les xarxes de comunicació que un sistema gegantí metropolità necessita, o emprar les energies en millorar el model de desenvolupament territorial, que ja tenim, en base a la pròpia dinàmica interna, complementaria d’una oferta externa de dubtosa qualitat.

Qui defensa la Vegueria Penedès no pot defensar plans directors i territorials que porten el germen del desenvolupament metropolità irracional i, implícitament, la fragmentació del Penedès —carta del paisatge a l’Alt i logística al Baix—. Cal un debat a fons sobre quin model porta sota el braç aquesta suposada vegueria que reclamem. Precipitar-nos és acceptar les condicions d’una expansió que no millora les condicions del territori ni la qualitat social i cultural dels seus habitants i relega la vegueria Penedès a utopia irrealitzable.

Les jornades de debat sobre el futur del Penedès s’han acabat. El debat continua, o almenys hauria de ser així. Tres dies a Banyeres defensant un Penedès lliure de logística i de noves autopistes —les conclusions al bloc de nofemelcim o aquí— i tres jornades al Consell Comarcal del sud del Penedès explicant què era el Logis, l’Estudi de Mobilitat i el Pla Territorial, han aportat llum on alguns encara hi veien foscor.

Bé, ara ningú podrà dir que no se n’ha assabentat. Les coses semblen clares, han sorgit argumentacions tècniques sòlides, alternatives a les propostes oficialistes, que milloren substancialment les possibilitats de desenvolupament del Penedès. En aquestes sis jornades pocs s’han pronunciat a favor d’un Penedès logístic i quan ho han fet ha estat amb arguments poc convincents, com ara la simplicitat de la defensa dels llocs de treball que generaria. El Penedès del sud té problemes més greus que l’atur. Portar el Logis és intentar resoldre un problema creant-ne un de més gros, d’irresoluble.La gent ha dit que no vol que, per uns interessos sectorials, s’esquarteri més el Penedès i això val també per la gent del nord. Des del sud es demana que la carretera de Vilafranca a Martorell que proposa el Pla Director no sigui una autovia —quart cinturó encobert— El missatge és clar i quedarà per a la història: evitar convertir el Penedès en un corredor de camions de mercaderies i en un centre logístic internacional.

“Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d’espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es poden valorar, regular i, sobretot, preservar.” Dels ponents.

La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona, juntament amb la Unió de Pagesos i la Cambra Agrària Territorial de Girona van organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la futura llei d’espais agraris.

El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures viàries i ferroviàries, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.

El Conseller d’Agricultura i els representants de les entitats organitzadores del seminari.

Per tot és urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, contribuir a desactivar la pressió que el creixement urbanístic i l’especulació associada exerceixen sobre aquests espais, aplicant-hi mecanismes de qualificació i protecció en base als seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció principal: la de produir aliments, i sense oblidar el gestor principal de l’espai: l’agricultor, que és, en definitiva, qui manté vives al nostre país aquestes 1,16 milions d’hectàrees de conreu.

Per portar-la a terme, la llei, s’ha d’acompanyar d’uns mecanismes de gestió i de les inversions adequades per a fer-la funcionar. La creació d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte- i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple— així com la creació de la llei de contractes de conreu per regular les relacions entre propietat, administració i pagès. Proposar mesures per dignificar la professió de l’agricultor, sobretot pel que fa a l’agricultura familiar, no la de grans extensions: l’agricultura industrial, que acaba convertint l’espai agrari en un monòton polígon industrial a la intempèrie, i que genera un model molt allunyat del paper que fins ara ha jugat l’agricultura en el camp de la biodiversitat i el paisatge.

Significatiu va ser el cas de Menorca que —en el marc d’un Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera de l’illa— és exemple d’una bona gestió agrícola familiar amb producció d’origen, custòdia del territori, activitats naturals i xarxa arqueològica lligada al turisme rural i com a resultat d’aquestes tasques rep subvencions europees i fan l’activitat agrària, practicable i econòmicament rendible.

Al llarg del debat es van exposar les dificultats de la Generalitat per desenvolupar aquesta llei. Les veus més crítiques van fer esment en la manca de lideratge del DAR i l’absència d’enteniment entre els departaments implicats en el territori: PTOP, MA i DAR. El mateix conseller d’agricultura, va ser escèptic, posant en dubte que una llei sola podés solucionar els problemes del camp i que faria falta altres mecanismes per desenvolupar-la, tal com una bona gestió i unes inversions adequades que, sembla ser, no hi ha massa interès en proporcionar.

La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona va organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la necessitat d’elaborar una llei d’espais agraris. “Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d’espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es poden valorar, regular i, sobretot, preservar.” Afirmava un ponent.

El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.

És urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, desactivar la pressió urbanística sobre ell, reconeixent legalment els seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció productiva —creació del mapa de sols que l’Alt Penedès ja ha fet—.

La necessitat d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte- i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple—, la llei de contractes de conreu i dignificar la professió de l’agricultor són objectius fonamentals de la futura llei que l’administració i, especialment, el DAR no s’atreveixen a posar en marxa.

Estem acostumats que la classe política, la què governa, la què té un càrrec públic gràcies als vots de la gent, critiqui els actes i les manifestacions crispades de la pròpia societat que administra. El cas més recent és la desqualificació cap a la plataforma NOFEMELCIM titllant-los de “mal educats” per l’escridassada al president del Consell Comarcal del Baix Penedès a la seva visita a Banyeres.

Entenem que estem en època electoral i s’ha de fer campanya però no fem barreges. Una cosa és la propaganda electoral de partit —atribuir falsament la militància a un grup polític concret de la majoria de manifestants— i l’altra, desqualificar l’acte, per amagar que al Penedès hi ha problemes que els polítics no saben o no volen resoldre.

Per què qui governa només veu la “mala educació” de les manifestacions espontànies dels seus governats? Aquestes no neixen, precisament, com a conseqüència que els seus governants no se’ls escolten?

La Plataforma NOFEMELCIM ha generat propostes concretes sobre el territori que no han estat debatudes ni han obtingut resposta raonada per part dels seus governants, ni ara ni abans. Ans al contrari, aprofitant-se de càrrecs públics, donen l’esquena a aquestes reivindicacions i fan la seva anant, moltes vegades, en sentit contrari o amagant el cap sota l’ala en espera de temps millors.

La gent no es manifesta escridassant als seus representants així com així, sense motiu. Prèviament la “mala educació” s’ha produït de la banda dels que “governen”. O potser no és de mala educació fer creure a la gent que s’ha produït un debat sobre el territori amb la farsa de tres dirigides sessions públiques? O no és de mala educació governar amb hipocresia fent cas omís d’una proposta coherent i sostenible i acceptar, submisament, la imposició aliena al territori d’un model fill de l’especulació global? No excedeix, inclús, la “mala educació” per convertir-se en “mala democràcia”?

Molts, acostumats a manar a raser de contenidors polítics, només veuen la mala educació en els actes reivindicatius. Veuen la palla en ull aliè i no la biga en el seu. No se n’adonen compte que aquests actes “mal educats” són conseqüència de la manca de respecte que genera la prepotència del poder polític.

“Les institucions són sagrades!” venen a dir, “no es pot escridassar a un representant públic!”. Sí, són sagrades per a tothom, també per a qui les representa. O no és uns menyspreu a elles emprar el càrrec per interessos personalistes —carregar les piles de l’ego personal— o de partit —estar al servei d’interessos estranys— per comptes de fer-ho per defensar el territori i les reivindicacions de la seva gent?.

Amb aquesta actitud, els nostres governants ens demostren tenir “mala educació democràtica”. Potser ja seria hora de canviar d’actitud o de que els vots els fessin canviar. Es fa difícil, en aquestes circumstàncies, trobar un partit que defensi realment, amb intel·ligència, els interessos del nostre territori.

En aquesta adormida democràcia només tenim dues maneres d’exposar les nostres opinions i mantenir-nos desperts: votar a qui i com ens doni la gana i manifestar-nos com ens dicti el cor.

A la contra de La Vanguardia, Mary Lou Quinlan, afirmava que el lideratge del segle 21 serà femení —emocional i emocionant; solidari però sòlid; cooperatiu i operatiu; flexible i pragmàtic i només qui sàpiga encarnar-lo ―home o dona― té futur polític.

L’exemple que dóna d’Estats Units és clar. La dona és Obama, i el mascle, Hillary. Cooperació per a l’excel·lència enfront de la competitivitat; el pacte enfront el dictat; la flexibilitat en la fermesa; la tendresa en la disciplina; l’actuació familiar, grupal, encarat a l’individualisme feroç; la preocupació pels més dèbils donant-li prioritat. Aquests són els valors del segle 21, un segle que ja no és mascle. S’ha acabat el John Wayne de tota la vida: autoritarisme, agressivitat, competitivitat, individualisme, paternalisme, dedicació exclusiva a la seva carrera i renuncia a la seva condició femenina i a l’expressió lliure de les seves emocions.

Aquí, el femení és ZP en front d’un Rajoy enfundat en els valors masculins més arraconats a la dreta. L’herència aznariana anada a menys que encara agrada a bona part de la població espanyola. Però una cosa és el líder i els valors que representa davant d’un electorat i l’altra la maquinària política pesada i masclista que l’acompanya, moltes vegades contradictòria amb el líder: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña”.

També Espanya és masculina en front d’una Catalunya femenina. D’aquí ve que molta gent, hagi preferit votar ZP, però els cadells mascles del partit s’encarregaran de fer-nos saber que, ara més que mai, sortirà el John Wayne que porten dintre i executaran, “por cojones!” els assumptes pendents, encara que entrin en contradicció amb la filosofia que els ha fet guanyar les eleccions. Esperem que sàpiguen aprendre del triomf igual que s’aprèn del fracàs.

Informe sobre el Pla Director de l’Alt Penedès