Archive for abril de 2008

5/68

abril 30, 2008

Els fets de maig de l’any 68 a París van quedar ensordits a l’Espanya de Franco. Però el seu ressò va deixar petjada en la frase famosa de l’època: “Spain is different”, amb què, com a reclam turístic, la dictadura persistent contraatacava.

 

Ara, en  el seu 40è aniversari, veient aquelles imatges juntament amb les de la Primavera de Praga, de l’assassinat de Martin Luter King, de la revolta contra la guerra del Vietnam, dels “hippies”, se’m posa la pell de gallina. Què ens va deixar aquell maig?

 

A la dècada dels 60, la dreta —Sarkosy—, li atribueix els mals produïts per la manca de valors morals de la societat occidental del segle 21. És una crítica al materialisme dialèctic, sense Marx, dels postulats socialistes. Però altres diuen que va ser una revolució moral. “..va crear una atmosfera nova, que afavoria les iniciatives de diàleg i implicava un més gran respecte per les persones.”  Tot i això, molts dels seus protagonistes es van incorporar al sistema i formen part de l’actual aparell de poder polític i econòmic.

 

Veient com el món tomba cap una dreta sense entranyes, on només prevalen els interessos econòmics —Rússia i la Xina, després de tanta revolució, acaben liderant un capitalisme més brutal que el dels EEUU— hom desitja que retorni un maig revolucionari.

 

No són gratuïtes les manifestacions que hi ha per tot arreu. Algú es desperta davant l’evidència que aquest sistema s’acaba i tornem a necessitar: “la imaginació al poder”. Que el camí per on anem desemboca en el desert de la sequera, l’escassetat de les matèries primeres i l’encariment dels aliments.

 

Cal una revolucionària primavera que ens escampi aquesta boira pessimista. En el món es continua passant gana i el tuf a corrupció es percep amb la mateixa intensitat. I és que amb la primavera arriben també les al·lèrgies.

Aigua d’aixeta

abril 22, 2008
Baix veure un glop d’aigua, tenia molt bon gust, no es notava el clor ni altres components que, habitualment, porta l’aigua corrent. Era aigua de l’aixeta abocada a una gerra amb un filtre que netejava les impureses pròpies de l’aigua corrent. Altres vegades n’havia provat i tenia gust d’alguna cosa metàl·lica. Aquesta em semblava natural. Davant de la bona impressió ─més ben dit: bon gust─ vaig decidir comprar-me’n una. Em va costar 17,50 €, i els filtres que es canvien cada mes, costen menys de 6 € cadascun.
La prova va ser positiva, l’aigua sortia bona i vaig començar a fer comptes. Habitualment anava al super amb el cotxe i comprava garrafes de plàstic de 5 litres que em costaven entorn dels 1,50€. En una família de quatre membres a un litre per dia/persona gasten uns 120 litres al mes, aproximadament venen a ser unes 24 garrafes al mes amb un cost aproximat de 36 € . Si fer servir la gerra costa 6 €, representa un estalvi de 30 € al mes. A part t’estalvies anar al super a carregar garrafes, emmagatzemar-les a casa i, després de tot el procés, tenir-les que reciclar. En definitiva, es generen menys residus ja que aquestes 24 garrafes al mes ─a l’any són 288─ s’han de fabricar a partir dels hidrocarburs, s’han de transportar a la central on s’omplen d’aigua i d’allí, amb camió són distribuïdes als supermercats.

Algú pot seguir preferint alguna marca especial perquè porta components minerals que afavoreixen la salut, però s’ha d’estar molt segur de quina marca es compra ja que s’ha detectat que hi ha empreses ─alguna de renom comercial─ que omplen les ampolles d’aigua de l’aixeta i es dediquen a afegir-hi sals minerals i la venen a preus per sobre la mitjana. Si l’aigua és escassa, al menys que no sigui cara i menys, insostenible.

Mesòpolis

abril 22, 2008
“Ciutats intermèdies que articulen un “hinterland” agrari productiu i dinàmic, coexistint amb una xarxa de poblacions petites i mitjanes que faciliten la integració en la urbs global dels intersticis rurals, amb els quals dialoguen i interaccionen estretament.”

Artemio Baigorri.
Sociòleg i professor universitari
.

Sens dubte la Vegueria Penedès neix com a concepte alternatiu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El fet identitari del Penedès, nascut de l’economia agrícola de la vitivinicultura que ha generat una cultura pròpia, de paisatge de vinyes i agrociutats —Vilafranca, Sant Sadurní— es contraposa a la creixent expansió de la metròpoli, que utilitza l’entorn agrari per expulsar del seu interior les activitats que li fan nosa, i que envaeix, amb objectes —logística— i cables —autopistes metropolitanes—. Aquests són elements aliens a la naturalesa d’un ric territori agrari, que ha costat anys i panys gestar-se, i al qual transforma, no pas de manera positiva, donada la baixa qualitat dels seus propòsits.

El Penedès representa en bona part, encara avui, l’existència viva d’un model equilibrat basat en una estructura rural com espai diferenciat i a la vegada vinculat activament, a través de la seva xarxa de ciutats intermèdies i pobles, a l’economia global. Ara falta redefinir-lo a la llum de la nova cultura de l’economia ambiental, del canvi climàtic i de l’escassetat de recursos. No és apostar per un model obsolet, com pensen els penedesencs que encara associen “progrés” amb “creixement sense límits”, sinó tot el contrari. Voler una ciutat contínua des de Barcelona a Tarragona és el gran equívoc.

A diferència de la metròpoli que depreda el seu entorn, l’espai Penedès actua com una “mesòpoli” on les poblacions mantenen una relació positiva i equilibrada amb el seu entorn agrari —no és el cas de bona part de la costa que ja ha cedit a la pressió de la fal·lera constructiva d’urbanitzacions i al turisme barat—. És un sistema simbiòtic on les poblacions tenen capacitat per contribuir al desenvolupament de l’entorn, del que extrauen bona part de la seva fortalesa, sense degradar-lo.

Estem dons davant d’un dilema cada vegada més accentuat: escollir entre formar part de la cua del sistema metropolità que ens envolta —RMB i Camp de TRG—, i per tant, acceptar les imposicions d’un model expansiu, especialitzat i depenent, on predomina la indiferència i l’anonimat de les ciutats dormitori, de les activitats especialitzades expulsades del centre metropolità i, d’aquesta manera, acceptar la fragmentació del paisatge i la transformació econòmica radical a favor de les necessitats de les xarxes de comunicació que un sistema gegantí metropolità necessita, o emprar les energies en millorar el model de desenvolupament territorial, que ja tenim, en base a la pròpia dinàmica interna, complementaria d’una oferta externa de dubtosa qualitat.

Qui defensa la Vegueria Penedès no pot defensar plans directors i territorials que porten el germen del desenvolupament metropolità irracional i, implícitament, la fragmentació del Penedès —carta del paisatge a l’Alt i logística al Baix—. Cal un debat a fons sobre quin model porta sota el braç aquesta suposada vegueria que reclamem. Precipitar-nos és acceptar les condicions d’una expansió que no millora les condicions del territori ni la qualitat social i cultural dels seus habitants i relega la vegueria Penedès a utopia irrealitzable.