Archive for Agost de 2008

Al·legació per enviar al Conseller Nadal per defensar els espais naturals

Agost 24, 2008

El/la sotasignat/da,…………………………………………………………………., major d’edat, amb NIF ………………, resident a ………………………….. …………………………………………………… de …………………………………. …………………………….., codi postal núm. …………………. en relació al Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona, aprovat inicialment en data 14 de juliol i publicat al DOGC del dia 23 de juliol de 2008, dins del termini de tres mesos d’exposició al públic.

MANIFESTO:

1. La desagradable sorpresa en constatar que entre el document de l’avanç de pla i l’aprovació inicial ha aparegut un nou article: “2.5 Edificacions, instal·lacions i infraestructures en els espais oberts” on en l’últim paràgraf i dins l’apartat “C. Són d’interés públic” diu: Els camps de golf i altres implantacions legalment admissibles en sòl no urbanitzable que comporten canvis de certa extensió en la cobertura vegetal del sòl, poden ser admesos en sòl de protecció especial o territorial si, per la localització i correcta inserció en el territori, no afecten substancialment els valors intrínsecs ni la funcionalitat del sòl que han motivat el règim de protecció establert pel Pla territorial.”

2. El sòl de protecció especial, tal com el defineix la normativa del pla en l’article 2.6, “comprèn aquells sòls que pels seus valors naturals o per la seva localització en el territori, el Pla considera que és el més adequat per integrar una xarxa permanent i contínua d’espais oberts que ha de garantir la biodiversitat i vertebrar el conjunt d’espais oberts del territori amb els seus diferents caràcters i funcions.”

3. Vós sabeu que un camp de golf, encara que sigui verd, no compleix les funcions connectores ni és un espai natural. Tot al contrari, és un espai artificial que no arriba ni a la categoria d’espai agrari, ja que per la plantació, adobs i tècniques d’extinció de la fauna de l’entorn exerceix l’efecte interceptor del procés pel qual es preveuen aquests espais, de per si ja exigus.

4. La contradicció i incompatibilitat dels dos conceptes és clara, i més si aquests espais els localitzem a la costa, a la serralada litoral, totalment destruïda per la pressió urbanitzadora i especuladora de la segona meitat del segle passat. Només li falta que cedeixin a les pressions dels interessos immobiliaris que se serveixen del reclam del camp de golf per generar guetos urbanístics que estan, per cert, totalment en contra de la filosofia del model de desenvolupament territorial contemplat en la legislació urbanística catalana.

Per la qual cosa DEMANO que

1. no es permeti la construcció de camps de golf en el sòl de protecció especial

2. es retiri de les Normes del Pla l’últim paràgraf de l’article 2.5 Edificacions, instal·lacions i infraestructures en els espais oberts on diu: “Els camps de golf i altres implantacions legalment admissibles en sòl no urbanitzable que comporten canvis de certa extensió en la cobertura vegetal del sòl, poden ser admesos en sòl de protecció especial o territorial si, per la localització i correcta inserció en el territori, no afecten substancialment els valors intrínsecs ni la funcionalitat del sòl que han motivat el règim de protecció establert pel Pla territorial.”

A ……………………………..,……….d…………………………….. 2008

Signatura

Hble. Conseller de Política Territorial i Obres Públiques

Programa de Planejament Territorial. Departament de Política territorial i Obres Públiques.

Av. Josep Tarradellas, 2-6, 08029 Barcelona

Puzzle BP

Agost 12, 2008

Contràriament al que es podia esperar, el Pla Territorial del Camp de Tarragona aporta un grau d’ambigüitat encara més gran del què ja tenim al Baix Penedès. Una primera anàlisi, després d’haver participat, innocentment, en la fase dels suggeriments i haver constatat que els responsables del pla van a pinyó fix. Seria bo comentar alguns trets genèrics pel que fa a la situació de la nostra dissortada comarca-corredor.

Un dibuix malintencionat

L’ambigüitat esmentada comença a l’hora de mirar el plànol de la proposta del Pla on es pinten amb el mateix color verd i les mateixes ratlletes zones tan diferents com el sòl d’interès agrari, el CIM i les zones d’infraestructures viàries. Per això la primera impressió al veure el plànol és d’un territori amb molt de verd. També ajuda que els colors de les poblacions i els seus futurs creixements es representen en uns tons rosa pàl·lid.

Però una vegada passada la primera impressió i de llegir les normes que acompanyen el Pla no pots evitar que els pèls es posin de punta. Estem davant d’un llop camuflat de caperutxeta vermella.

Per veure la dimensió del problema canvio el color de les zones en funció de les potencialitats que el Pla proposa: el blau pels creixements urbans i el vermell pels creixements industrials i logístics, a més d’un rosa intens per definir els indrets de les muntanyes del litoral on els insaciables promotors hi tenen la banya posada per fer urbanitzacions amb camps de golf. El resultat és sorprenent:

El monstre camuflat

Tres àrees urbanes de colossals dimensions:

  1. El Vendrell: una futura metròpoli invertebrada. Una gran taca blava representa la futura metròpoli vendrellenca ajuntada amb Santa Oliva i les Peces. La teoria del Pla és que s’han de potenciar els centres comarcals i ho fan però, fer-ho sobre un teixit urbà dispers i incoherent provoca estendre més la taca i agreujar el problema, allunyant-se del model més propi de la comarca format per unes poblacions en xarxa envoltades d’espais agraris. Menys mal que fem rotondes de trànsit on posem les cabanes de pedra i les oliveres perquè els nostres nets recordin vagament com era el nostre paisatge.

La continuïtat de la taca urbana litoral. Producte del desenvolupament incontrolat de la segona meitat del segle passat, formen dues grans franges costaneres separades per les Madrigueres i la riera de la Bisbal: a la llera dreta: Sant Salvador-Sant Vicenç-Comarruga i el Francàs formant un continu urbà. A la llera esquerra: Calafell-Cunit emparrant-se muntanyes amunt sense pràcticament deixar cap rastre dels boscos de la serralada litoral. El Pla, per comptes de posar-hi límits i dotar-les d’estructura urbana, es dedica a permetre el seu creixement il·limitat.

La insostenibilitat dels camps de golf

Entremig, i per acabar d’ofegar la poca zona forestal que queda en peu, els camps de golf i les urbanitzacions d’alt “stànding” de Calafell i l’amenaça fantasma, que penja sobre la muntanya de la Muga, d’un camp de golf que l’alcalde de Bellvei està entestat en construir malgrat el Pla ho protegeix com a espai natural i connector biològic. Entre la fase de l’avanç de Pla i la seva aprovació inicial, els promotors han aconseguit “colar” un nou article (2.5c de les normes) on diu que es permet fer camps de golf en sòls de protecció natural. La incongruència de tal decisió només s’explica des de la pressió dels interessos immobiliaris sobre el Pla. Hem de seguir pensar malintencionadament que “qui paga mana”?

Pel davant i pel darrera

Les zones industrials i logístiques formen un ventall important i curiosament, mentre la gent lluita en el front contra el CIM per darrera apareix una zona logística molt més important que el Logis, amb l’aparició d’unes grans naus de distribució d’uns famosos magatzems.

Tres fronts importants s’han obert: el triangle Santa Oliva-el Vendrell-Bellvei com a zona de domini de magatzems. La futura zona del Logis Penedès dedicada enterament a la logística i un rosari de polígons logístics entorn de la pista de proves de l’Idiada que, a les més de 300 ha. que comptabilitza, se li han de sumar els polígons de Santa Oliva, Banyeres, Albinyana i la Bisbal.

La resta, encara per definir en alguns cassos, són zones industrials municipals de grandària mitjana o petita però que representen un paquet dispers important a la comarca: el Foix, la “Cristalera”, Can Vies a l’Arboç; el de Calafell a l’autopista; un a Sant Jaume i uns quants a Banyeres, a part dels que s’integren en el nucli del Vendrell i el futur centre direccional entorn de l’estació de Sant Vicenç.

El panorama és desolador perquè el procés pot seguir creixent descontrolat i sense mesura, ja que el Pla posa normes que, en la majoria de casos, deixen la porta oberta a qualsevol operació urbanística rendible des del punt de vista econòmic a costa de sacrificar els malmesos entorns agrícoles, naturals i paisatgístics. De fet, aquest és el model ideal per permetre seguir creixent caòticament com s’ha fet fins ara.

Per acabar-ho d’adobar, direm que no planteja cap mesura respecte a les limitacions energètiques i sobretot a l’escassetat d’aigua que patim i no estableix tampoc els indrets on s’hauran de localitzar els grans equipaments comarcals –sanitat, ensenyament, cultura, deixalleries, depuradores, abocadors, plantes de compostatge.. – per una població que, si, ara a l’estiu ja som més de 300.000, amb aquestes propostes, d’aquí a uns anys, podem arribar als 500.000 habitants. El Pla té raó en una cosa, cal un pla director urbanístic. Cosa que fa temps que sabem, però per desenvolupar-lo cal primer que es parin la creació de les grans implantacions tan logístiques –Corte Inglés- com turístiques –camps de golf- com residencials –construcció massiva de les ARES- sinó no servirà de res.

Davant la crisi econòmica, polítiques de creixement?

Només cal afegir les operacions previstes per al mateixa Generalitat de les ARES (Àrees Residencials Estratègiques) de construir uns 2.400 habitatges que posaran més llenya al foc a una comarca “cremada” per l’especulació. Les Ares són una altra manera de camuflar el que hi ha darrera de tot, els interessos immobiliaris d’una classe que no els importa gens que el Baix Penedès acabi convertit en un trencaclosques. Això sí, sobretot, tot executat amb la seriositat, respecte i dignitat que l’ocasió es mereix. El dubte és si davant una crisi econòmica hem de seguir construint habitatges perquè vingui més gent a viure a la comarca? O bé hauríem de afrontar primer la crisi i després veure com creixem? Sinó els arguments de crear llocs de treball a traves de la logística és paper mullat. Empastifarem la comarca i ens quedarem pitjor. Més gent, iguals llocs de treball equival a menys qualitat de vida.

L’autovia imposada

Una altra sorpresa del Pla i que demostra la falta de consideració cap al territori és que el traçat de la futura autovia passa pel futur CIM, per la Cobertera i esquartera encara més el territori agrícola i el corredor natural entre Bellvei i Calafell. La demanda que en el seu dia varen fer el 90% dels ajuntaments del Penedès de passar l’autovia per l’AP7 –econòmicament i tècnicament factible-, no ha estat ni tant sols escoltada. Val a dir que els ajuntaments tampoc no han protestat. Per contra, ens col·loquen una autovia dissenyada des de la Direcció General de Carreteres de la Generalitat sense cap contemplació cap al territori i sí pensada des de les necessitats logístiques. Un altre exemple que els interessos de la Generalitat estan molt lluny del que, des del territori, se’ls hi demana.

Tot i els mecanismes democràtics de participació que té la societat catalana, les coses no es fan tan bé com sembla. Els interessos econòmics –com sempre– alteren el procés lògic d’una bona posada en escena. Encara que hi hagi qui pensa que aquests plans i projectes són bons per al país, personalment em produeixen mal d’estomac, com bregar amb rodes de molí.

“Sopa de ganso”

Agost 5, 2008

 

A centre Europa, sobretot a França i a Alemanya, els territoris i les ciutats cerquen relacions econòmiques i culturals per reforçar les seves estructures: ciutats d’un territori que produeixen el mateix, s’associen i ofereixen a l’exterior una imatge més potent i de resultats més eficaç que no la competència directa.  D’altres busquen complementar-se: una ciutat industrial es relaciona amb una ciutat cultural per potenciar la imatge i l’economia mútues.

 

Aquí, al Baix Penedès, és el paradigma del contrari: els municipis entren en competició els uns amb els altres, i la pugna consisteix amb créixer més que l’altre –o a costa de l’altre–, pel que fa al nombre d’habitants, urbanitzacions, i ara, en logística. Els exemples són abundants: si un municipi rebutja la instal·lació d’una empresa, el veí l’admet; n’hi ha que acorden convenis amb les empreses que s’instal·len al municipi en els quals s’obliga que la majoria de treballadors siguin del mateix poble; d’altres, situen zones industrials que produeixen molèsties al municipi veí, o forcen equipaments comarcals en llocs inadequats només per interessos municipals. Aquest és el plat del dia de la nostra vida política.

 

Un territori que té uns valors ambientals qualitatius desvaloritzats amb l’excusa del progrés, del creixement i ara, en època de crisi, dels llocs de treball. Sempre hi ha un motiu per no fer el que ens portaria molts més beneficis a tots: organitzar-nos com a territori i trobar les potencialitats per optimitzar recursos. El localisme egoista en el qual estem submergits ens aboca a un model organitzatiu caòtic i desestructurat on qui guanya és la irracionalitat de l’especulació i els interessos aliens.

 

Grouxo tindria una inesgotable font d’inspiració per a les seves pel·lícules.