Archive for juny de 2010

Cròniques marcianes

juny 28, 2010

La segona trobada important del PEP (Pla Estratègic del Penedès) ha donat molt de sí. S’ha arribat a la conclusió que seguíem un camí equivocat. Bona senyal, és el principi de que les coses no es poden fer com sempre en una situació com mai.

El DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) del Penedès, que els redactors van debatre amb els tècnics convidats, ha servit per detectar que, si no es vol caure en el disseny d’un catàleg de “bones pràctiques”, caldrà desfer-se de tòpics i prejudicis que encara pul·lulen per les nostres contrades, i les nostres neurones, impedint afloraments d’idees “renovables”. De moment suggereixo estratègies no recomanables?

La dels tòpics.

Pronunciar-se sobre la necessitat d’implantar l’activitat logística no té sentit, com tampoc té sentit preguntar-nos sobre la crisi de la indústria paperera, o si les activitats relacionades amb l’automoció poden arribar a ser un element vertebrador del territori. Cal recordar que les activitats econòmiques no són elements aliens al lloc on s’implanten, si volem que siguin positives, han de tenir relació simbiòtica i harmònica amb ell: creació de riquesa, respecte pel paisatge, generació de cultura i cohesió social. Com  ho fa l’enoturisme, per exemple.

No ens podem permetre el luxe d’admetre activitats que generin dependències negatives: gran extensió física i volumètrica de fort impacte ambiental, excessivament  sensibles als canvis econòmics que tendeixen a provocar sobtades alteracions socials, el cas paradigmàtic seria la logística a gran escala, una activitat imposada sobre el territori sense contrapartida que espolia una matèria primera finita de gran valor: la terra.

La carta als reis

Demanar més infraestructures del transport a dojo, és matar mosques a canonades, cal qüestionar i matisar aquesta demanda. En època de crisi hem de saber afinar on invertir[i]. Al Penedès, ens sobren carreteres, altament contaminants i de gran impacte, i ens falta tren, no AVE, tren de rodalies ben posat i equipat.

Racionalitzar el trànsit de peatge i el lliure és una demanda a fer. No podem seguir doblant carreteres, cap i a la fi totes les paguem de la nostra butxaca, directa o indirectament.

La descoordinació i la insolidaritat

La capacitat de crear pactes i coordinar esforços entre municipis, més enllà de la seva sobirania legal, per millorar el rendiment i evitar les inversions reiteratives, generadores de disfuncions territorials, que el protagonisme polític genera (redundància en el nombre i dispersió dels polígons industrials, reiteració excessiva d’edificis culturals o esportius, serveis solapats o descoordinats, etc..), és una de les demandes més urgents i necessàries.

El desconeixement com a involució

Tothom està d’acord en dinamitzar  el reciclatge professional del món laboral. Invertir en ensenyament i cultura per contrarestar la baixa eficàcia productiva, sense oblidar que el coneixement és una eina bàsica per consolidar la democràcia i per desenvolupar mecanismes de riquesa cultural que es perfila com un sector econòmic a l’alça. una bona estratègia per superar la crisi: invertir en cultura gran part de les inversions en carreteres.

La despesa energètica

Amb el canvi climàtic a sobre i la crisi energètica situada en el rere fons de la financera, l’estratègia d’estalvi energètic i implantació  d’energies renovables, sobretot la solar, es, a hores d’ara, imprescindible. S’està convertint en una activitat econòmica potent: autonomia energètica, generadora de sinèrgies i abaratiment dels costos productius. Al Penedès n’hi comença a haver, però cal fer-la popular de tal manera que els beneficis directes que genera vagin a para a les butxaques de la gent.

La indigestió

Necessitat d’un marc adequat on concretar el model, coordinar accions i negociar els grans assumptes que ens venen imposats i que, molts dels quals, per la posició estratègica del Penedès no es poden evitar afrontar-los, però sí que es poden rebutjar o integrar i minimitzar el seu impacte.

Veurem quina estratègia dissenya el PEP davant dels dos assumptes més candents de l’actualitat infraestructural i logística del Penedès: L’afirmació de Blanco apostant per l’eix Mediterrani i l’aprovació inicial del Pla Director del CIM al Penedès.


[i] Blanco ha dit: “..el ferrocarril de mercancías debe ser prioritario, y deberemos anteponerlo.. a las autovías.. que aportan menos valor añadido y no contribuyen tanto a la competitividad y la eficiencia de la economía”.

De poble fantasma a ciutat dormitori?

juny 1, 2010

Un amic de Segur em va comentar el que ja portaven els diaris, la revolta contra el POUM de Calafell, entre altres coses, per l’afectació de les illes urbanes entre l’estació de Segur i el port esportiu -un port a la moda, amb centres comercials, fins ara mig buits- que l’Ajuntament, en un esforç per posar el municipi al mapa dels negocis, pretenia afectar per convertir la zona en una nova àrea de centralitat metropolitana.

La idea no és desencertada; s’ha de fugir de la ciutat fantasma. A Calafell, en dos de cada tres habitatges només hi viuen els cap de setmana o per vacances o, senzillament, estan buits. Si greu és la seva existència, (sobre uns 16.400 habitatges, equivalents a una població de 50.000 habitants) més greu serà si aquest enorme parc d’habitatges es converteix en primera residència, tendint a ciutat dormitori pels desequilibris amb el dèficit d’activitats econòmiques existent.

Planificar els municipis costaners passa inqüestionablement per cercar solucions al problema de la residència, una qüestió que no s’ha abordat amb la seriositat que caldria i que, a més, xoca frontalment en passar per alt un important detall: cal tenir en compte l’opinió de la gent una vegada se l’ha informat adequadament.

Com ja hem experimentat en el cas de la Diagonal de Barcelona, la gent no vol preguntes dirigides i condicionades, vol informació amb els perquès, els qui i els com de les coses. La gent està farta que només se la consulti quan les coses ja han estat amanides pels il·luminats tecnòcrates de torn i s’escandalitza, unes vegades perquè, sense previ avís, els afecta directament, altres perquè consideren una bajanada que, per misterioses regles de tres, apareguin projectes incomprensiblement fora d’escala.

La idea de voler fer una ciutat “metropolitana” en un teixit urbà que ha nascut i ha crescut injectat per l’acromegàlia de grues constructores, sense cap més objectiu que fer negoci, no deixa de ser una utopia absurda. La realitat és més complexa: una persona malalta no pot competir en unes olimpíades; primer s’ha de curar, després entrenar-se i, finalment, si es veu capacitat per competir i no fer el ridícul, presentar-s’hi. Calafell intenta saltar-se tots els passos i optar a medalla.

La crisi que estem patint ha posat de manifest l’autoengany del poder per no afrontar la realitat que, per la força dels esdeveniments, ha anat apareixent per si sola, tot i que molts encara no se n’han assabentat.

El cas del POUM de Calafell és paradigmàtic del que està passant arreu de la nostra malaurada costa: plans urbanístics que s’han iniciat amb el xip del creixement continu i exponencial segueixen fent-ho malgrat que la realitat de la crisi profunda els nega l’evidència que seguir per aquest camí és voler apagar el foc amb gasolina.

És segueix, per inèrcia, esperant que la crisi sigui passatgera i torni altra vegada el progrés, el creixement i amb ells el negoci de la construcció que salvi, aparentment, molts dels nostres municipis situats sota l’espasa de Dàmocles immobiliària. A hores d’ara encara no sabem que totes les urbanitzacions que colonitzen el nostre paisatge han servit per eixugar els recursos municipals i minvar la qualitat de vida dels seus habitants?

A Calafell, el POUM, tot i sabent que el problema de la segona residència converteix la població en un desert urbà la major part de l’any, genera demandes temporals de serveis que agreugen la despesa, dificulten la gestió municipal i fan insostenible el municipi, preveu que una mica menys de la meitat dels 7.540 habitatges que planegen créixer de més seran de segona residència.

Si fins al dia abans de la crisi aquesta situació era insostenible i de difícil resolució, ara, la tendència iniciada cap a la primera residència, facilitada per l’apropament a les metròpolis com a conseqüència de la millora de les comunicacions, queda estroncada i produeix una alteració en el sistema: el col·lapse del mercat de l’habitatge. Qui comprarà o llogarà les segones residències per alleugerir la càrrega econòmica que representa per a molts, en moments de crisi, posseir dos habitatges? Els rètols de “es ven” proliferen per tota la geografia costanera sense obtenir resposta.

Des de la lògica del comportament d’una ciutat plena d’edificis buits no sembla una idea encertada seguir construint edificis, primer cal veure per què i com omplir els que tenim i de què.

A més dels seriosos dubtes que les propostes de nous creixements residencial generen en un context urbà d’aquesta magnitud, el POUM acaba reblant el clau en col·locar aquestes urbanitzacions residencials enquistades en els sistemes naturals, ofegant-los. El pla urbanístic anomenat “Els Cirerers”, amb 1.450 nous habitatges, al marge esquerre del torrent de la Cobertera, foragita un frondós paratge agrícola de vinyes i oliveres prop de la cruïlla de la Creu Roja, quan el torrent es perd entre les ja edificades vores fins al mar. No es pot deixar ni un petit espai on el territori respiri i que no sigui objecte d’especulació urbanística? O es que encara costa d’entendre que, en molts municipis, gran part de la crisi econòmica i la problemàtica de la cohesió social ha vingut per la seva addicció a la droga de l’especulació immobiliària?

Molts municipis en la situació de Calafell hauran de revisar els seus planejaments a la baixa, reduir el seu creixement i intentar potenciar al màxim els recursos existents, siguin parc d’habitatges buits, o polígons d’activitats econòmiques mig plens, o espais naturals i agrícoles per recuperar, per fer front a una crisi que ja no pot ser resolta pel mannà vingut del cel en forma de logística, urbanitzacions, tecnologia o R+D, sinó segons les possibilitats internes i amb la capacitat de cooperació del conjunt del territori. S’ha acabat l’època dels messies salvadors a remolc de les vaques grasses; ara, les plusvàlues vénen des de la necessitat d’afinar la imaginació, arremangar-nos i mirar de resoldre, entre tots, els problemes. O si no, temps al temps.