Archive for the ‘als diaris’ Category

Cròniques marcianes

Juny 28, 2010

La segona trobada important del PEP (Pla Estratègic del Penedès) ha donat molt de sí. S’ha arribat a la conclusió que seguíem un camí equivocat. Bona senyal, és el principi de que les coses no es poden fer com sempre en una situació com mai.

El DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) del Penedès, que els redactors van debatre amb els tècnics convidats, ha servit per detectar que, si no es vol caure en el disseny d’un catàleg de “bones pràctiques”, caldrà desfer-se de tòpics i prejudicis que encara pul·lulen per les nostres contrades, i les nostres neurones, impedint afloraments d’idees “renovables”. De moment suggereixo estratègies no recomanables?

La dels tòpics.

Pronunciar-se sobre la necessitat d’implantar l’activitat logística no té sentit, com tampoc té sentit preguntar-nos sobre la crisi de la indústria paperera, o si les activitats relacionades amb l’automoció poden arribar a ser un element vertebrador del territori. Cal recordar que les activitats econòmiques no són elements aliens al lloc on s’implanten, si volem que siguin positives, han de tenir relació simbiòtica i harmònica amb ell: creació de riquesa, respecte pel paisatge, generació de cultura i cohesió social. Com  ho fa l’enoturisme, per exemple.

No ens podem permetre el luxe d’admetre activitats que generin dependències negatives: gran extensió física i volumètrica de fort impacte ambiental, excessivament  sensibles als canvis econòmics que tendeixen a provocar sobtades alteracions socials, el cas paradigmàtic seria la logística a gran escala, una activitat imposada sobre el territori sense contrapartida que espolia una matèria primera finita de gran valor: la terra.

La carta als reis

Demanar més infraestructures del transport a dojo, és matar mosques a canonades, cal qüestionar i matisar aquesta demanda. En època de crisi hem de saber afinar on invertir[i]. Al Penedès, ens sobren carreteres, altament contaminants i de gran impacte, i ens falta tren, no AVE, tren de rodalies ben posat i equipat.

Racionalitzar el trànsit de peatge i el lliure és una demanda a fer. No podem seguir doblant carreteres, cap i a la fi totes les paguem de la nostra butxaca, directa o indirectament.

La descoordinació i la insolidaritat

La capacitat de crear pactes i coordinar esforços entre municipis, més enllà de la seva sobirania legal, per millorar el rendiment i evitar les inversions reiteratives, generadores de disfuncions territorials, que el protagonisme polític genera (redundància en el nombre i dispersió dels polígons industrials, reiteració excessiva d’edificis culturals o esportius, serveis solapats o descoordinats, etc..), és una de les demandes més urgents i necessàries.

El desconeixement com a involució

Tothom està d’acord en dinamitzar  el reciclatge professional del món laboral. Invertir en ensenyament i cultura per contrarestar la baixa eficàcia productiva, sense oblidar que el coneixement és una eina bàsica per consolidar la democràcia i per desenvolupar mecanismes de riquesa cultural que es perfila com un sector econòmic a l’alça. una bona estratègia per superar la crisi: invertir en cultura gran part de les inversions en carreteres.

La despesa energètica

Amb el canvi climàtic a sobre i la crisi energètica situada en el rere fons de la financera, l’estratègia d’estalvi energètic i implantació  d’energies renovables, sobretot la solar, es, a hores d’ara, imprescindible. S’està convertint en una activitat econòmica potent: autonomia energètica, generadora de sinèrgies i abaratiment dels costos productius. Al Penedès n’hi comença a haver, però cal fer-la popular de tal manera que els beneficis directes que genera vagin a para a les butxaques de la gent.

La indigestió

Necessitat d’un marc adequat on concretar el model, coordinar accions i negociar els grans assumptes que ens venen imposats i que, molts dels quals, per la posició estratègica del Penedès no es poden evitar afrontar-los, però sí que es poden rebutjar o integrar i minimitzar el seu impacte.

Veurem quina estratègia dissenya el PEP davant dels dos assumptes més candents de l’actualitat infraestructural i logística del Penedès: L’afirmació de Blanco apostant per l’eix Mediterrani i l’aprovació inicial del Pla Director del CIM al Penedès.


[i] Blanco ha dit: “..el ferrocarril de mercancías debe ser prioritario, y deberemos anteponerlo.. a las autovías.. que aportan menos valor añadido y no contribuyen tanto a la competitividad y la eficiencia de la economía”.

Anuncis

Crònica d’un pla.

Març 17, 2010

L’inici del pla estratègic del (Alt) Penedès, impulsat per la Fundació Pro Penedès, va fer la seva presentació la setmana passada en el castell de Castellet, seu de la Fundació Abertis, on la brillant exposició sobre la situació econòmica actual del Dr. Oliver, catedràtic d’economia Aplicada  de la UAB i director de l’anuari econòmic comarcal de la Caixa de Catalunya, va deixar preocupats als assistents, tot i el to suau i didàctic de la conferència.

Va faltar, però, reblar el clau. La implicació de la banca i el sistema financer en la crisi econòmica va ser mencionada molt matisadament. La crisi energètica, subjacent darrera de l’actual, que de ben segur influirà, i no pas positivament, en el procés de recuperació econòmica, quasi no va aparèixer. Dos factors claus que caldrà enriquir i completar amb altres cessions ja que molts hi vàrem trobar a faltar el contrapunt d’una versió alternativa més agosarada i de visió més punyent que la realitat demanda.

La presència d’Abertis.

És simptomàtic fer la presentació en societat de l’inici del Pla a la seu de la Fundació Abertis. Aquesta empresa té la concessió de les autopistes catalanes, opera en les carreteres públiques i domina les inversions dels CIMS catalans –un dels sots presidents és conegut del món del futbol, el Sr. Florentino Pérez, president d’ACS-. Una bona estratègia per part dels gestors del pla si el que es pretén és negociar directament, sense intermediaris, els problemes de l’A7 i el Logis. Falta que a Abertis li vingui de gust seguir aportant valor afegit al Penedès i ampliar la seva mostrada generositat més enllà de la rehabilitació del castell de Castellet.

La riquesa del debat.

El debat, per problemes de temps, no va tenir espai i va quedar reduït a la mínima expressió. No es va poder aprofundir en els nombrosos temes que anaven sorgint. Com per exemple la preocupació per les infraestructures del transport, mencionada esporàdicament. Al Penedès és molt importat l’evolució que pot tenir l’encariment del preu del petroli, donada la incidència del transport –xarxes i logística- en el desenvolupament del model territorial i econòmic penedesenc.

Seria interessant organitzar un debat alternatiu on hi hagués prou temps per discutir el que fos necessari, l’horari adaptat a la majoria de gent que treballa i menys protocolari, deixar parlar a la gent que de veritat té coses a dir i a intercanviar.

Què es va dir.

Les comunicacions dels diferents sectors socials i econòmics ho van fer en to moderat, cap d’elles, a excepció d’un parell, van traspassar el llindar de la reivindicació o la denuncia. El discurs empresarial, tímid i desorientat, va limitar-se a reivindicar amb la boca petita algunes infraestructures, com la C-15, però van procurar no mencionar la logística a gran escala, i l’A-7, conscients que són dos elements que estan en l’ull del  huracà del debat del pla.

La lògica reivindicació dels sindicats es va centrar en no carregar als treballadors amb les despeses de la crisi i una millor inversió en formació, argument que van coincidir amb els empresaris.

L’agricultura, la ventafocs.

La Unió de Pagesos va ser reivindicativa, el pagès és qui necessita més dedicació. L’agricultura és la ventafocs d’aquest sistema, cal donar-li la volta, ha arribat l’hora de convertir la carabassa en carrossa i iniciar el compte enrere que l’ha de conduir a formar un sector sòlid amb diversitat en la producció i control directe en la comercialització que consolidi el sistema agrari al Penedès. Les tendències actuals apunten a potenciar el sector alimentari. Hi han dos factors importants que ho recolzen: l’economia d’una agricultura de proximitat –el Penedès està envoltat d’una població entorn dels 6 milions de persones de les que pot ser una part important del seu rebost amb l’estalvi energètic que representa, i la possibilitat de cultivar productes de qualitat i ecològics– permet planificar una economia agrària alternativa i a la vinya. Aquest és un repte sense el qual no podrem subsistir ni com a comarca ni com a paisatge.

Els grups ecologistes varen sintonitzar amb les tesis agràries de la UP i varen afegir que optaven obertament per establir una estratègia més ambiciosa de dirigir els esforços cap a iniciar el camí d’un nou model territorial en el marc d’una economia sostenible, respecte pel paisatge i reducció dels impactes que afecten l’escalfament global i es van pronunciar obertament contra la implantació logística de que és objecte la comarca i contra la imposada l’autovia A7.

El sentiment comú era la necessitat de configurar un projecte que albiri nous horitzons, una vegada acceptat el fracàs del desenvolupisme que, fins ara, ha imperat. Veurem l’agilitat dels conductors del pla en la capacitat de saber maniobrar la nau entre la crisi i arribar a bon port, cosa que tots desitgem. Un port que ja mai més serà el mateix del que haurem salpat, ja que la situació econòmica que ens espera no tornarà a ser mai més la mateixa que la del passat recent. Amb aquestes paraules va acabar la magistral conferència, el Sr. Josep  Oliver.

Demagògia democràtica

Desembre 5, 2008

Sortint al pas de la campanya mediàtica orquestrada a favor del Logis-Penedès  sobretot del PSC— s’ha de matisar que, l’argument de pal·liar l’increment del nombre d’aturats mitjançant la logística, no té res a veure amb una necessària planificació econòmica racional del territori. Omplir la comarca de naus i blocs de pisos indiscriminadament és una solució barroera. Un recurs fàcil tenyit de demagògia.

Davant d’una situació com aquesta, en què el sector immobiliari té un paper determinant en el desenvolupament de l’economia penedesenca, cal emprar arguments més adients i dissenyar uns objectius més enllà de les simples frases maniqueistes.

És el moment d’analitzar l’atur des d’una perspectiva més àmplia i profunda. No perdem de vista la incidència negativa que ha tingut el creixement urbà descontrolat sobre l’economia de la comarca. L’opinió pública n’és conscient —amb l’oposició al Logis— i per això reclama de les administracions una actitud més responsable i solidària, exempta de comportaments individualistes i messiànics, i menys lligada als interessos polítics i immobiliaris.

Mentre no es demostri que les coses es fan amb sentit comú, coherència i amb consens de tot el territori es seguirà pensant que les AREs, els golf, el Corte Inglés i els Logis amaguen interessos ocults contraris a un model territorial equilibrat. No és admissible malbaratar el nostre recurs més escàs i valuós: la terra, a qualsevol preu, ni per les presses de la crisi. Fer-ho així, demà tindrem més atur i menys terra.

A hores d’ara ja s’ha insistit prou que la posició estratègica del Penedès, no només ho és per a la logística —interessos aliens—, també gaudeix d’una gran oportunitat de potenciar els seus valors ambientals —constitució interna— com a model econòmic d’un territori propi, alternatiu i complementari del metropolità, molt més qualificat, productiu i estable a llarg termini. Sabem que aquest camí és més difícil. Caldrà veure si s’està disposat al canvi o seguirem dilapidant-lo camuflats sota la retòrica de frases inconsistents.

la-giralda-i-el-nocim

Incontinència urbana

Setembre 1, 2008

“El Baix Penedès ha crescut moltíssim des del punt de vista residencial però de forma desequilibrada en relació a l’activitat econòmica que la converteix en una gran ciutat dormitori fortament lligada, per raons de treball, a la regió metropolitana de Barcelona…té una gran dispersió de sòl urbà i una elevada fragmentació territorial que fa malbé una magnífica plana agrícola”.

Del Pla Territorial del Camp de Tarragona

Tot i l’encertada descripció de la situació comarcal, és incomprensible com la proposta del Pla es basa en “..concentrar creixements en una ciutat central potent”. En realitat, el creixement ja s’ha produït i ha generat un nucli desbordat, impotent i desestructurat, ple d’urbanitzacions disperses pel seu entorn i que s’estenen, com una taca d’oli, ocupant milers d’hectàrees, escampades al llarg de tota la costa. Proposar créixer, quan l’excés del mal créixer és la causa del problema del Baix Penedès, és una temeritat que l’agreuja.

El Pla afirma, d’altra banda, que s’han de “contenir els creixements residencials” però no aplica mecanismes per contenir la bomba de rellotgeria que representa un territori amb 2.200 ha. de sòl urbanitzable per executar i un parc de 40.000 habitatges secundaris per omplir[1], que poden representar un creixement potencial de 350.000 habitants. No és de rebut tanta permissibilitat en un Pla que hauria d’afrontar seriosament els problemes d’una comarca que pateix incontinència urbanística.

La prova evident que el Pla permet seguir creixent de qualsevol manera és el cas de la zona logística de 55 ha. de nova creació per a uns grans magatzems que l’Ajuntament de la Bisbal vol desenvolupar en sòl de protecció preventiva fora de l’àmbit d’extensió d’activitat econòmica que el Pla preveu. Els 600 llocs de treball que prometen per pal·liar l’atur en prou feines serviran per donar feina a les 850 famílies nouvingudes que ocuparan els habitatges que el mateix municipi pretén construir. Si volem convertir la comarca en un barri metropolità perifèric, aquest és el camí.

Si finalment la comarca aposta per la logística s’haurà obert la veda a un cercle viciós que ens portarà a una ocupació exagerada de l’espai agrari. A una mitjana de 20 llocs de treball per hectàrea que ocupa l’activitat logística, quantes hectàrees seran necessàries per donar treball a 150.000 famílies? Aquestes famílies són les que poden venir en els propers anys si no hi ha un canvi de política de creixement residencial.

L’encert de redactar un Pla director urbanístic del Baix Penedès podria ser una bona idea, però donada la crítica situació, caldria portar-lo a terme immediatament, abans de desenvolupar el pla director d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques. Alhora, caldria decretar una moratòria sobre les grans actuacions previstes a la comarca – Logis, Corte Inglés, ARE, POUM, instal·lacions en sòl protegit..– que poden alterar les propostes que es derivin del desenvolupament del pla director urbanístic. Aquesta pot ser una eina eficaç, però si es fa a posteriori a totes aquestes actuacions esmentades, ja no tindrà sentit que es desenvolupi.

El més provable és que, de no actuar amb contundència, els cants de sirena dels qui defensen la implantació logística al nostre territori se surtin amb la seva. Cal que se sàpiga que no reduirà l’atur i que baixarà la qualitat de vida en una comarca on mana el sector immobiliari. Ens resignarem a tanta submissió? Certament, hi ha a qui no li fa res fer esclatar aquesta bomba, mentre s’omplin les butxaques alguns.


[1] Dades de la memòria del PTPCT

Puzzle BP

Agost 12, 2008

Contràriament al que es podia esperar, el Pla Territorial del Camp de Tarragona aporta un grau d’ambigüitat encara més gran del què ja tenim al Baix Penedès. Una primera anàlisi, després d’haver participat, innocentment, en la fase dels suggeriments i haver constatat que els responsables del pla van a pinyó fix. Seria bo comentar alguns trets genèrics pel que fa a la situació de la nostra dissortada comarca-corredor.

Un dibuix malintencionat

L’ambigüitat esmentada comença a l’hora de mirar el plànol de la proposta del Pla on es pinten amb el mateix color verd i les mateixes ratlletes zones tan diferents com el sòl d’interès agrari, el CIM i les zones d’infraestructures viàries. Per això la primera impressió al veure el plànol és d’un territori amb molt de verd. També ajuda que els colors de les poblacions i els seus futurs creixements es representen en uns tons rosa pàl·lid.

Però una vegada passada la primera impressió i de llegir les normes que acompanyen el Pla no pots evitar que els pèls es posin de punta. Estem davant d’un llop camuflat de caperutxeta vermella.

Per veure la dimensió del problema canvio el color de les zones en funció de les potencialitats que el Pla proposa: el blau pels creixements urbans i el vermell pels creixements industrials i logístics, a més d’un rosa intens per definir els indrets de les muntanyes del litoral on els insaciables promotors hi tenen la banya posada per fer urbanitzacions amb camps de golf. El resultat és sorprenent:

El monstre camuflat

Tres àrees urbanes de colossals dimensions:

  1. El Vendrell: una futura metròpoli invertebrada. Una gran taca blava representa la futura metròpoli vendrellenca ajuntada amb Santa Oliva i les Peces. La teoria del Pla és que s’han de potenciar els centres comarcals i ho fan però, fer-ho sobre un teixit urbà dispers i incoherent provoca estendre més la taca i agreujar el problema, allunyant-se del model més propi de la comarca format per unes poblacions en xarxa envoltades d’espais agraris. Menys mal que fem rotondes de trànsit on posem les cabanes de pedra i les oliveres perquè els nostres nets recordin vagament com era el nostre paisatge.

La continuïtat de la taca urbana litoral. Producte del desenvolupament incontrolat de la segona meitat del segle passat, formen dues grans franges costaneres separades per les Madrigueres i la riera de la Bisbal: a la llera dreta: Sant Salvador-Sant Vicenç-Comarruga i el Francàs formant un continu urbà. A la llera esquerra: Calafell-Cunit emparrant-se muntanyes amunt sense pràcticament deixar cap rastre dels boscos de la serralada litoral. El Pla, per comptes de posar-hi límits i dotar-les d’estructura urbana, es dedica a permetre el seu creixement il·limitat.

La insostenibilitat dels camps de golf

Entremig, i per acabar d’ofegar la poca zona forestal que queda en peu, els camps de golf i les urbanitzacions d’alt “stànding” de Calafell i l’amenaça fantasma, que penja sobre la muntanya de la Muga, d’un camp de golf que l’alcalde de Bellvei està entestat en construir malgrat el Pla ho protegeix com a espai natural i connector biològic. Entre la fase de l’avanç de Pla i la seva aprovació inicial, els promotors han aconseguit “colar” un nou article (2.5c de les normes) on diu que es permet fer camps de golf en sòls de protecció natural. La incongruència de tal decisió només s’explica des de la pressió dels interessos immobiliaris sobre el Pla. Hem de seguir pensar malintencionadament que “qui paga mana”?

Pel davant i pel darrera

Les zones industrials i logístiques formen un ventall important i curiosament, mentre la gent lluita en el front contra el CIM per darrera apareix una zona logística molt més important que el Logis, amb l’aparició d’unes grans naus de distribució d’uns famosos magatzems.

Tres fronts importants s’han obert: el triangle Santa Oliva-el Vendrell-Bellvei com a zona de domini de magatzems. La futura zona del Logis Penedès dedicada enterament a la logística i un rosari de polígons logístics entorn de la pista de proves de l’Idiada que, a les més de 300 ha. que comptabilitza, se li han de sumar els polígons de Santa Oliva, Banyeres, Albinyana i la Bisbal.

La resta, encara per definir en alguns cassos, són zones industrials municipals de grandària mitjana o petita però que representen un paquet dispers important a la comarca: el Foix, la “Cristalera”, Can Vies a l’Arboç; el de Calafell a l’autopista; un a Sant Jaume i uns quants a Banyeres, a part dels que s’integren en el nucli del Vendrell i el futur centre direccional entorn de l’estació de Sant Vicenç.

El panorama és desolador perquè el procés pot seguir creixent descontrolat i sense mesura, ja que el Pla posa normes que, en la majoria de casos, deixen la porta oberta a qualsevol operació urbanística rendible des del punt de vista econòmic a costa de sacrificar els malmesos entorns agrícoles, naturals i paisatgístics. De fet, aquest és el model ideal per permetre seguir creixent caòticament com s’ha fet fins ara.

Per acabar-ho d’adobar, direm que no planteja cap mesura respecte a les limitacions energètiques i sobretot a l’escassetat d’aigua que patim i no estableix tampoc els indrets on s’hauran de localitzar els grans equipaments comarcals –sanitat, ensenyament, cultura, deixalleries, depuradores, abocadors, plantes de compostatge.. – per una població que, si, ara a l’estiu ja som més de 300.000, amb aquestes propostes, d’aquí a uns anys, podem arribar als 500.000 habitants. El Pla té raó en una cosa, cal un pla director urbanístic. Cosa que fa temps que sabem, però per desenvolupar-lo cal primer que es parin la creació de les grans implantacions tan logístiques –Corte Inglés- com turístiques –camps de golf- com residencials –construcció massiva de les ARES- sinó no servirà de res.

Davant la crisi econòmica, polítiques de creixement?

Només cal afegir les operacions previstes per al mateixa Generalitat de les ARES (Àrees Residencials Estratègiques) de construir uns 2.400 habitatges que posaran més llenya al foc a una comarca “cremada” per l’especulació. Les Ares són una altra manera de camuflar el que hi ha darrera de tot, els interessos immobiliaris d’una classe que no els importa gens que el Baix Penedès acabi convertit en un trencaclosques. Això sí, sobretot, tot executat amb la seriositat, respecte i dignitat que l’ocasió es mereix. El dubte és si davant una crisi econòmica hem de seguir construint habitatges perquè vingui més gent a viure a la comarca? O bé hauríem de afrontar primer la crisi i després veure com creixem? Sinó els arguments de crear llocs de treball a traves de la logística és paper mullat. Empastifarem la comarca i ens quedarem pitjor. Més gent, iguals llocs de treball equival a menys qualitat de vida.

L’autovia imposada

Una altra sorpresa del Pla i que demostra la falta de consideració cap al territori és que el traçat de la futura autovia passa pel futur CIM, per la Cobertera i esquartera encara més el territori agrícola i el corredor natural entre Bellvei i Calafell. La demanda que en el seu dia varen fer el 90% dels ajuntaments del Penedès de passar l’autovia per l’AP7 –econòmicament i tècnicament factible-, no ha estat ni tant sols escoltada. Val a dir que els ajuntaments tampoc no han protestat. Per contra, ens col·loquen una autovia dissenyada des de la Direcció General de Carreteres de la Generalitat sense cap contemplació cap al territori i sí pensada des de les necessitats logístiques. Un altre exemple que els interessos de la Generalitat estan molt lluny del que, des del territori, se’ls hi demana.

Tot i els mecanismes democràtics de participació que té la societat catalana, les coses no es fan tan bé com sembla. Els interessos econòmics –com sempre– alteren el procés lògic d’una bona posada en escena. Encara que hi hagi qui pensa que aquests plans i projectes són bons per al país, personalment em produeixen mal d’estomac, com bregar amb rodes de molí.

No hi ha manera.

Juny 29, 2008

M’acaben d’enviar l’informació de les ARES ─Àrees Residencials Estratègiques: un programa  de la Generalitat per construir habitatges públics─ i al Baix Penedès se’n construiran prop de 2.500 entre Calafell (400) el Vendrell (400) i Santa Oliva (1.750).

 

La necessitat d’habitatge assequible és la raó fonamental d’aquesta política. Per tot Catalunya s’han de construir uns 100.000 habitatges. Aquí, a més, li donen un altre argument a favor: la crisi del sector de la construcció genera atur i la construcció d’aquests habitatges ajudarà a suavitzar el nombre d’aturats, diuen.

 

Segons com però, l’efecte pot ser contrari. L’arribada de 2.500 noves famílies portarà sota el braç noves demandes de llocs de treball i de serveis, afectant la ja desmembrada societat baix penedesenca. Fent una valoració somera tindríem que aquests 2.500 habitatges nous al Baix Penedès, amb una mitjana de 3 membres per família dels quals un o dos són laboralment actius, generaria una demanda de llocs de treball d’entre els 3.000 i 4.000. Tot i que en principi moltes de les famílies vindrien amb  la feina d’origen, l’experiència indica que la tendència és la de buscar feina a prop del lloc de residència. Un peix que es mossega la cua.

 

D’altra banda una economia basada en el sector de la construcció no és desitjable per a cap territori ja que aquest necessita, per desenvolupar-se, consumir molt de sòl ─ningú en parla però el sòl és més escàs que l’aigua, ja que és limitat i no es pot importar─ per tan hauríem de pensar-ho dues vegades què hi posem a sobre, si el malbaratem ja no podrem tornar enrere. Amb la situació actual ─una tercera part de la comarca està ocupada o previst ocupar per urbanitzacions─ cada acció sobre ell hauria d’anar acompanyada del predomini de la qualitat sobre la quantitat.

 

Els que promouen la necessitat de construir habitatges massius a casa nostra demostren el cinisme ─o la ignorància─ dels qui no tenen cap consideració en vers el territori i la seva gent. O potser pensen que tot això es podrà resoldre amb l’avinguda del CIM/LOGIS. Llavors ja serem tants i el paisatge s’haurà transformat tant que no vindrà d’aquí!

Mesòpolis

Abril 22, 2008
“Ciutats intermèdies que articulen un “hinterland” agrari productiu i dinàmic, coexistint amb una xarxa de poblacions petites i mitjanes que faciliten la integració en la urbs global dels intersticis rurals, amb els quals dialoguen i interaccionen estretament.”

Artemio Baigorri.
Sociòleg i professor universitari
.

Sens dubte la Vegueria Penedès neix com a concepte alternatiu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El fet identitari del Penedès, nascut de l’economia agrícola de la vitivinicultura que ha generat una cultura pròpia, de paisatge de vinyes i agrociutats —Vilafranca, Sant Sadurní— es contraposa a la creixent expansió de la metròpoli, que utilitza l’entorn agrari per expulsar del seu interior les activitats que li fan nosa, i que envaeix, amb objectes —logística— i cables —autopistes metropolitanes—. Aquests són elements aliens a la naturalesa d’un ric territori agrari, que ha costat anys i panys gestar-se, i al qual transforma, no pas de manera positiva, donada la baixa qualitat dels seus propòsits.

El Penedès representa en bona part, encara avui, l’existència viva d’un model equilibrat basat en una estructura rural com espai diferenciat i a la vegada vinculat activament, a través de la seva xarxa de ciutats intermèdies i pobles, a l’economia global. Ara falta redefinir-lo a la llum de la nova cultura de l’economia ambiental, del canvi climàtic i de l’escassetat de recursos. No és apostar per un model obsolet, com pensen els penedesencs que encara associen “progrés” amb “creixement sense límits”, sinó tot el contrari. Voler una ciutat contínua des de Barcelona a Tarragona és el gran equívoc.

A diferència de la metròpoli que depreda el seu entorn, l’espai Penedès actua com una “mesòpoli” on les poblacions mantenen una relació positiva i equilibrada amb el seu entorn agrari —no és el cas de bona part de la costa que ja ha cedit a la pressió de la fal·lera constructiva d’urbanitzacions i al turisme barat—. És un sistema simbiòtic on les poblacions tenen capacitat per contribuir al desenvolupament de l’entorn, del que extrauen bona part de la seva fortalesa, sense degradar-lo.

Estem dons davant d’un dilema cada vegada més accentuat: escollir entre formar part de la cua del sistema metropolità que ens envolta —RMB i Camp de TRG—, i per tant, acceptar les imposicions d’un model expansiu, especialitzat i depenent, on predomina la indiferència i l’anonimat de les ciutats dormitori, de les activitats especialitzades expulsades del centre metropolità i, d’aquesta manera, acceptar la fragmentació del paisatge i la transformació econòmica radical a favor de les necessitats de les xarxes de comunicació que un sistema gegantí metropolità necessita, o emprar les energies en millorar el model de desenvolupament territorial, que ja tenim, en base a la pròpia dinàmica interna, complementaria d’una oferta externa de dubtosa qualitat.

Qui defensa la Vegueria Penedès no pot defensar plans directors i territorials que porten el germen del desenvolupament metropolità irracional i, implícitament, la fragmentació del Penedès —carta del paisatge a l’Alt i logística al Baix—. Cal un debat a fons sobre quin model porta sota el braç aquesta suposada vegueria que reclamem. Precipitar-nos és acceptar les condicions d’una expansió que no millora les condicions del territori ni la qualitat social i cultural dels seus habitants i relega la vegueria Penedès a utopia irrealitzable.

Espais agraris

Març 15, 2008

Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d’espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es poden valorar, regular i, sobretot, preservar.” Dels ponents.

La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona, juntament amb la Unió de Pagesos i la Cambra Agrària Territorial de Girona van organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la futura llei d’espais agraris.

El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures viàries i ferroviàries, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.


El Conseller d’Agricultura i els representants de les entitats organitzadores del seminari.

Per tot és urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, contribuir a desactivar la pressió que el creixement urbanístic i l’especulació associada exerceixen sobre aquests espais, aplicant-hi mecanismes de qualificació i protecció en base als seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció principal: la de produir aliments, i sense oblidar el gestor principal de l’espai: l’agricultor, que és, en definitiva, qui manté vives al nostre país aquestes 1,16 milions d’hectàrees de conreu.

Per portar-la a terme, la llei, s’ha d’acompanyar d’uns mecanismes de gestió i de les inversions adequades per a fer-la funcionar. La creació d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte– i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple— així com la creació de la llei de contractes de conreu per regular les relacions entre propietat, administració i pagès. Proposar mesures per dignificar la professió de l’agricultor, sobretot pel que fa a l’agricultura familiar, no la de grans extensions: l’agricultura industrial, que acaba convertint l’espai agrari en un monòton polígon industrial a la intempèrie, i que genera un model molt allunyat del paper que fins ara ha jugat l’agricultura en el camp de la biodiversitat i el paisatge.

Significatiu va ser el cas de Menorca que —en el marc d’un Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera de l’illa— és exemple d’una bona gestió agrícola familiar amb producció d’origen, custòdia del territori, activitats naturals i xarxa arqueològica lligada al turisme rural i com a resultat d’aquestes tasques rep subvencions europees i fan l’activitat agrària, practicable i econòmicament rendible.

Al llarg del debat es van exposar les dificultats de la Generalitat per desenvolupar aquesta llei. Les veus més crítiques van fer esment en la manca de lideratge del DAR i l’absència d’enteniment entre els departaments implicats en el territori: PTOP, MA i DAR. El mateix conseller d’agricultura, va ser escèptic, posant en dubte que una llei sola podés solucionar els problemes del camp i que faria falta altres mecanismes per desenvolupar-la, tal com una bona gestió i unes inversions adequades que, sembla ser, no hi ha massa interès en proporcionar.

El món agrari com a producció d’aliments té uns problemes que cal resoldre en base a mecanismes de mercat —sostenible— però, les demés funcions que si desenvolupen, qui les finança? qui està disposat a pagar per un paisatge? L’experiència al Penedès, comarca agrícola emblemàtica —tot i l’intent de cercar mecanismes compensatoris en el si del Pla Director Territorial, entre municipis industrials i agraris o agro-forestals— s’ha deixat escapar l’oportunitat d’aplicar part d’aquestes experiències agràries. Esperem, però, que aquest debat serveixi per fer més evident la necessitat de practicar una altra cultura de fer territori.

De cara a la paret!

Març 15, 2008
Estem acostumats que la classe política, la què governa, la què té un càrrec públic gràcies als vots de la gent, critiqui els actes i les manifestacions crispades de la pròpia societat que administra. El cas més recent és la desqualificació cap a la plataforma NOFEMELCIM titllant-los de “mal educats” per l’escridassada al president del Consell Comarcal del Baix Penedès a la seva visita a Banyeres.

Entenem que estem en època electoral i s’ha de fer campanya però no fem barreges. Una cosa és la propaganda electoral de partit —atribuir falsament la militància a un grup polític concret de la majoria de manifestants— i l’altra, desqualificar l’acte, per amagar que al Penedès hi ha problemes que els polítics no saben o no volen resoldre.

Per què qui governa només veu la “mala educació” de les manifestacions espontànies dels seus governats? Aquestes no neixen, precisament, com a conseqüència que els seus governants no se’ls escolten?

La Plataforma NOFEMELCIM ha generat propostes concretes sobre el territori que no han estat debatudes ni han obtingut resposta raonada per part dels seus governants, ni ara ni abans. Ans al contrari, aprofitant-se de càrrecs públics, donen l’esquena a aquestes reivindicacions i fan la seva anant, moltes vegades, en sentit contrari o amagant el cap sota l’ala en espera de temps millors.

La gent no es manifesta escridassant als seus representants així com així, sense motiu. Prèviament la “mala educació” s’ha produït de la banda dels que “governen”. O potser no és de mala educació fer creure a la gent que s’ha produït un debat sobre el territori amb la farsa de tres dirigides sessions públiques? O no és de mala educació governar amb hipocresia fent cas omís d’una proposta coherent i sostenible i acceptar, submisament, la imposició aliena al territori d’un model fill de l’especulació global? No excedeix, inclús, la “mala educació” per convertir-se en “mala democràcia”?

Molts, acostumats a manar a raser de contenidors polítics, només veuen la mala educació en els actes reivindicatius. Veuen la palla en ull aliè i no la biga en el seu. No se n’adonen compte que aquests actes “mal educats” són conseqüència de la manca de respecte que genera la prepotència del poder polític.

“Les institucions són sagrades!” venen a dir, “no es pot escridassar a un representant públic!”. Sí, són sagrades per a tothom, també per a qui les representa. O no és uns menyspreu a elles emprar el càrrec per interessos personalistes —carregar les piles de l’ego personal— o de partit —estar al servei d’interessos estranys— per comptes de fer-ho per defensar el territori i les reivindicacions de la seva gent?.

Amb aquesta actitud, els nostres governants ens demostren tenir “mala educació democràtica”. Potser ja seria hora de canviar d’actitud o de que els vots els fessin canviar. Es fa difícil, en aquestes circumstàncies, trobar un partit que defensi realment, amb intel·ligència, els interessos del nostre territori.

En aquesta adormida democràcia només tenim dues maneres d’exposar les nostres opinions i mantenir-nos desperts: votar a qui i com ens doni la gana i manifestar-nos com ens dicti el cor.