Archive for the ‘El pilar del 3 de vuit’ Category

La quarta dimensió

febrer 9, 2009

quarta1El punt de partida és considerar que no hi ha cap punt fix a l’univers, sinó que tot es mou amb tota la resta. Per tant, no hi ha observadors privilegiats. Les lleis de la natura s’han d’expressar de manera que siguin les mateixes per a qualsevol observador, sigui quin sigui l’estat de moviment d’aquest. Això és el Principi de Relativitat.” de la Viquipèdia.
Aquesta teoria, plenament confirmada i desenvolupada, suggereix que, una organització social basada en aquests principis, tindria més possibilitats d’èxit de sortir de la crisi que la nostra simplificada estructura poblada de greus mancances, posades en evidència per l’actual falsa situació econòmica.
Seguim tenint “observadors privilegiats” que ens diuen el què hem de fer.. pels seus interessos i hi ha “punts fixos” a l’univers del nostre món sobre els què pivota el destí de tots: la globalització del diner.
Hem entrat a la quarta dimensió de l’espai-temps on s’imposen criteris del segle 21 –solidaritat en forma d’impostos i limitacions davant la crisi- mentre estem sotmesos a mecanismes obsolets i rudimentaris, falsament anomenats “evolució” o “progrés”, que amaguen la disbauxa d’un sistema del qual som còmplices. Segurament el pla Zapatero curi ferides, però com aturar la guerra on estem immersos? On els personatges que l’han atiat són els primers damnificats amb les prebendes de l’Estat on els diners són de tots.
Un món on encara l’esclavitud existeix al costat nostre, camuflada d’atur, d’immigració il•legal.. Ja no es pot esmentar -per obsolet, diuen- les reivindicacions marxistes d’una societat sense classes. El món s’ha deixat emportar per una economia salvatge i el més greu és que tothom desitja que aquesta torni a salvar-nos.

gener 1, 2009

 

siDesitjo entrar l’any amb una afirmació. Vull compensar-vos tantes vegades de dir no que també és positiu dir no quan es reproven accions negatives contra la col·lectivitat. Però tan se val. Ara vull dir sí. I a més ho vull expressar amb una afirmació rotunda, amb tota llibertat. Sortida del cor. Vull expressar una paraula destil·lada dels esdeveniments que hem deixat enrere al llarg de l’any. Una paraula que em suggereixi, m’endinsi en un altre objectiu nou i net, que posseeixi la força, l’energia per desmuntar la trama bruta i tortuosa dels monstres paorosos que sovint ens embolcallen, ens colpegen infringit mal i que sovint, nosaltres mateixos, caiem en la temptació d’emprar-los també, a compte dels nostres interessos, remant en el mateix sentit de la disbauxa. Siguem clars i diem les coses pel seu nom. Res del què passa és aliè a tu.

Trio una paraula que em marqui el camí, que em faci veure la transparència del gest,  l’harmonia del paisatge i em dissuadeixi de dir: tant se val, tant me fa, m’és igual, em resigno, el món no es pot canviar.. i tantes i tantes frases que diem per convèncer a nosaltres mateixos de que el món seguirà el seu curs tot i els nostres petits i inútils esforços.

Res més lluny de la realitat. Només la voluntat marca el destí, la resta no existeix, tot està al servei dels qui debaten l’impossible. Però hem de superar els enganys i les trampes que sovint ens paren pel camí. Saber triar entre l’afirmació presidencial reivindicant l’esperit pactista de l’Avi o els successos de Prats de Molló. D’aquests dos fets jo n’extrec la paraula: Independència! com un gest polític i de llibertat. I per a tu, quina és, per aquest any, la teva paraula definidora?

Memòria

Novembre 12, 2008

alzeimer2El cor dels pobles i ciutats és el lloc on neix i l’entorn on es desenvolupa la seva història i es produeix el seu creixement. El carrer Major, la plaça de l’Església, el carrer de la Muralla, la pujada del Castell, els ravals.. són noms comuns que recorden les empremtes singulars del passat de cada indret habitat definit com el casc antic, el centre històric o el centre urbà.. Si desapareixen les seves referències es perd la identitat del lloc i, com l’adn d’una persona, la seva absència fa impossible identificar-la per sempre.

Al segle passat, molts d’aquests centres històrics, sobretot a la costa, varen ser presa de l’especulació immobiliària. Finalment, molts ajuntaments comencen a tenir cura d’ells redactant plans de protecció, aprovant catàlegs del seu patrimoni històric, rehabilitant els seus edificis més emblemàtics, arranjant els seus espais públics i divulgant la història amb publicacions que, algunes, formen part d’itineraris culturals i turístics.

Al segle XXI pocs dubten de l’important paper que el centre històric juga com a signe identitari i dinamitzador cultural i social de les comunitats d’una població.

Però encara queden pobles, com Bellvei, on hi ha veritables problemes per a convèncer el Consistori d’aquests valors, ara deixats de la mà de Déu. Amb unes normes obsoletes de fa més de 30 anys, el casc antic no pot resistir l’embranzida del seu espoli, de blocs de pisos que substitueixen les antigues cases unifamiliars rurals, la desaparició dels seus patis interiors amb palmeres, del seu passat gòtic, indià.. de terratinents i parcers.

Tots perdem part de la memòria en un poble que pateix d’alzheimer i que està a punt de desaparèixer definitivament davant la ignorància històrica i la misèria de l’especulació.

Robatori legal

Setembre 26, 2008

La meva amiga Anna està preocupada: separada amb dos fills, fa tres anys va comprar un pis amb una hipoteca a trenta anys. Just l’hi anava per arribar a final de mes, tot i un sou mitjanet. Ara, des que ha començat la crisi, els interessos bancaris no paren de pujar i se li mengen el petit romanent que l’ajudava a mantenir una mínima qualitat de vida. Això l’està angoixant.

Va comprar el pis quan els preus estaven més alts, gràcies a les facilitats del diner —interessos baixos i llarg període de retorn—. Com ella, molta gent s’hi va llençar. Són moltes i molts qui paguen dues vegades l’inconsciència d’un sistema gens democràtic: abans, l’increment desmesurat del preu de l’habitatge que va a parar als qui especulen en el sector immobiliari i, de retruc, als bancs i les caixes, i ara, l’augment dels interessos per pagar la crisi que aquest mateix sistema ha generat.

I el govern —socialista i obrer— què fa? Els ajuda amb la possibilitat, encara no confirmada, de perllongar la hipoteca —un mecanisme que ha estat la causa de l’encariment dels pisos i de l’actual situació on ens trobem— per comptes de cercar mecanismes per tal d’evitar l’increment dels interessos que el sistema bancari aplica salvatgement sobre aquestes hipoteques que pesen sobre la gent de classe humil.

 

Fa anys que s’hauria d’haver afrontat seriosament el problema de l’habitatge públic però quan l’economia va bé, tothom està eufòric i distret en explotar la mamella. I no diguis res en contra, que et titllaran d’anar contra el “progrés” —nefasta paraula, amagatall de corrupció—. Quan les coses van maldades, correm-hi tots! Llavors seguim especulant per sortir de la crisi.

Quan trobarem el moment necessari per parar-nos, pensar una mica i cercar una solució a llarg termini per a tothom?

“Sopa de ganso”

Agost 5, 2008

 

A centre Europa, sobretot a França i a Alemanya, els territoris i les ciutats cerquen relacions econòmiques i culturals per reforçar les seves estructures: ciutats d’un territori que produeixen el mateix, s’associen i ofereixen a l’exterior una imatge més potent i de resultats més eficaç que no la competència directa.  D’altres busquen complementar-se: una ciutat industrial es relaciona amb una ciutat cultural per potenciar la imatge i l’economia mútues.

 

Aquí, al Baix Penedès, és el paradigma del contrari: els municipis entren en competició els uns amb els altres, i la pugna consisteix amb créixer més que l’altre –o a costa de l’altre–, pel que fa al nombre d’habitants, urbanitzacions, i ara, en logística. Els exemples són abundants: si un municipi rebutja la instal·lació d’una empresa, el veí l’admet; n’hi ha que acorden convenis amb les empreses que s’instal·len al municipi en els quals s’obliga que la majoria de treballadors siguin del mateix poble; d’altres, situen zones industrials que produeixen molèsties al municipi veí, o forcen equipaments comarcals en llocs inadequats només per interessos municipals. Aquest és el plat del dia de la nostra vida política.

 

Un territori que té uns valors ambientals qualitatius desvaloritzats amb l’excusa del progrés, del creixement i ara, en època de crisi, dels llocs de treball. Sempre hi ha un motiu per no fer el que ens portaria molts més beneficis a tots: organitzar-nos com a territori i trobar les potencialitats per optimitzar recursos. El localisme egoista en el qual estem submergits ens aboca a un model organitzatiu caòtic i desestructurat on qui guanya és la irracionalitat de l’especulació i els interessos aliens.

 

Grouxo tindria una inesgotable font d’inspiració per a les seves pel·lícules.

5/68

Abril 30, 2008

Els fets de maig de l’any 68 a París van quedar ensordits a l’Espanya de Franco. Però el seu ressò va deixar petjada en la frase famosa de l’època: “Spain is different”, amb què, com a reclam turístic, la dictadura persistent contraatacava.

 

Ara, en  el seu 40è aniversari, veient aquelles imatges juntament amb les de la Primavera de Praga, de l’assassinat de Martin Luter King, de la revolta contra la guerra del Vietnam, dels “hippies”, se’m posa la pell de gallina. Què ens va deixar aquell maig?

 

A la dècada dels 60, la dreta —Sarkosy—, li atribueix els mals produïts per la manca de valors morals de la societat occidental del segle 21. És una crítica al materialisme dialèctic, sense Marx, dels postulats socialistes. Però altres diuen que va ser una revolució moral. “..va crear una atmosfera nova, que afavoria les iniciatives de diàleg i implicava un més gran respecte per les persones.”  Tot i això, molts dels seus protagonistes es van incorporar al sistema i formen part de l’actual aparell de poder polític i econòmic.

 

Veient com el món tomba cap una dreta sense entranyes, on només prevalen els interessos econòmics —Rússia i la Xina, després de tanta revolució, acaben liderant un capitalisme més brutal que el dels EEUU— hom desitja que retorni un maig revolucionari.

 

No són gratuïtes les manifestacions que hi ha per tot arreu. Algú es desperta davant l’evidència que aquest sistema s’acaba i tornem a necessitar: “la imaginació al poder”. Que el camí per on anem desemboca en el desert de la sequera, l’escassetat de les matèries primeres i l’encariment dels aliments.

 

Cal una revolucionària primavera que ens escampi aquesta boira pessimista. En el món es continua passant gana i el tuf a corrupció es percep amb la mateixa intensitat. I és que amb la primavera arriben també les al·lèrgies.

Territori partit

Març 15, 2008
Les jornades de debat sobre el futur del Penedès s’han acabat. El debat continua, o almenys hauria de ser així. Tres dies a Banyeres defensant un Penedès lliure de logística i de noves autopistes —les conclusions al bloc de nofemelcim o aquí— i tres jornades al Consell Comarcal del sud del Penedès explicant què era el Logis, l’Estudi de Mobilitat i el Pla Territorial, han aportat llum on alguns encara hi veien foscor.

Bé, ara ningú podrà dir que no se n’ha assabentat. Les coses semblen clares, han sorgit argumentacions tècniques sòlides, alternatives a les propostes oficialistes, que milloren substancialment les possibilitats de desenvolupament del Penedès. En aquestes sis jornades pocs s’han pronunciat a favor d’un Penedès logístic i quan ho han fet ha estat amb arguments poc convincents, com ara la simplicitat de la defensa dels llocs de treball que generaria. El Penedès del sud té problemes més greus que l’atur. Portar el Logis és intentar resoldre un problema creant-ne un de més gros, d’irresoluble.La gent ha dit que no vol que, per uns interessos sectorials, s’esquarteri més el Penedès i això val també per la gent del nord. Des del sud es demana que la carretera de Vilafranca a Martorell que proposa el Pla Director no sigui una autovia —quart cinturó encobert— El missatge és clar i quedarà per a la història: evitar convertir el Penedès en un corredor de camions de mercaderies i en un centre logístic internacional.

Els nostres governants —del nord i del sud— han rebut el missatge. Deixar de banda protagonismes inútils, interessos partidistes i donar-se la mà és un gest necessari que la gent del territori agrairia. Una veu unitària per aconseguir un Penedès harmònic, pròsper i únic.

Agraris

Març 15, 2008

La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona va organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la necessitat d’elaborar una llei d’espais agraris. “Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d’espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es poden valorar, regular i, sobretot, preservar.” Afirmava un ponent.



El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.

És urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, desactivar la pressió urbanística sobre ell, reconeixent legalment els seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció productiva —creació del mapa de sols que l’Alt Penedès ja ha fet—.

La necessitat d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte– i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple—, la llei de contractes de conreu i dignificar la professió de l’agricultor són objectius fonamentals de la futura llei que l’administració i, especialment, el DAR no s’atreveixen a posar en marxa.

Al Penedès, comarca agrícola emblemàtica, hem deixat escapar l’oportunitat d’un pla director territorial que podia haver recollit part d’aquestes esperances agràries. Però, qui està disposat a pagar per un paisatge?

Femenins

Març 14, 2008

la contra de La Vanguardia, Mary Lou Quinlan, afirmava que el lideratge del segle 21 serà femení —emocional i emocionant; solidari però sòlid; cooperatiu i operatiu; flexible i pragmàtic i només qui sàpiga encarnar-lo ―home o dona― té futur polític.

L’exemple que dóna d’Estats Units és clar. La dona és Obama, i el mascle, Hillary. Cooperació per a l’excel·lència enfront de la competitivitat; el pacte enfront el dictat; la flexibilitat en la fermesa; la tendresa en la disciplina; l’actuació familiar, grupal, encarat a l’individualisme feroç; la preocupació pels més dèbils donant-li prioritat. Aquests són els valors del segle 21, un segle que ja no és mascle. S’ha acabat el John Wayne de tota la vida: autoritarisme, agressivitat, competitivitat, individualisme, paternalisme, dedicació exclusiva a la seva carrera i renuncia a la seva condició femenina i a l’expressió lliure de les seves emocions.

Aquí, el femení és ZP en front d’un Rajoy enfundat en els valors masculins més arraconats a la dreta. L’herència aznariana anada a menys que encara agrada a bona part de la població espanyola. Però una cosa és el líder i els valors que representa davant d’un electorat i l’altra la maquinària política pesada i masclista que l’acompanya, moltes vegades contradictòria amb el líder: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña”.

També Espanya és masculina en front d’una Catalunya femenina. D’aquí ve que molta gent, hagi preferit votar ZP, però els cadells mascles del partit s’encarregaran de fer-nos saber que, ara més que mai, sortirà el John Wayne que porten dintre i executaran, “por cojones!” els assumptes pendents, encara que entrin en contradicció amb la filosofia que els ha fet guanyar les eleccions. Esperem que sàpiguen aprendre del triomf igual que s’aprèn del fracàs.