gener 1, 2009

 

siDesitjo entrar l’any amb una afirmació. Vull compensar-vos tantes vegades de dir no que també és positiu dir no quan es reproven accions negatives contra la col·lectivitat. Però tan se val. Ara vull dir sí. I a més ho vull expressar amb una afirmació rotunda, amb tota llibertat. Sortida del cor. Vull expressar una paraula destil·lada dels esdeveniments que hem deixat enrere al llarg de l’any. Una paraula que em suggereixi, m’endinsi en un altre objectiu nou i net, que posseeixi la força, l’energia per desmuntar la trama bruta i tortuosa dels monstres paorosos que sovint ens embolcallen, ens colpegen infringit mal i que sovint, nosaltres mateixos, caiem en la temptació d’emprar-los també, a compte dels nostres interessos, remant en el mateix sentit de la disbauxa. Siguem clars i diem les coses pel seu nom. Res del què passa és aliè a tu.

Trio una paraula que em marqui el camí, que em faci veure la transparència del gest,  l’harmonia del paisatge i em dissuadeixi de dir: tant se val, tant me fa, m’és igual, em resigno, el món no es pot canviar.. i tantes i tantes frases que diem per convèncer a nosaltres mateixos de que el món seguirà el seu curs tot i els nostres petits i inútils esforços.

Res més lluny de la realitat. Només la voluntat marca el destí, la resta no existeix, tot està al servei dels qui debaten l’impossible. Però hem de superar els enganys i les trampes que sovint ens paren pel camí. Saber triar entre l’afirmació presidencial reivindicant l’esperit pactista de l’Avi o els successos de Prats de Molló. D’aquests dos fets jo n’extrec la paraula: Independència! com un gest polític i de llibertat. I per a tu, quina és, per aquest any, la teva paraula definidora?

Demagògia democràtica

Desembre 5, 2008

Sortint al pas de la campanya mediàtica orquestrada a favor del Logis-Penedès  sobretot del PSC— s’ha de matisar que, l’argument de pal·liar l’increment del nombre d’aturats mitjançant la logística, no té res a veure amb una necessària planificació econòmica racional del territori. Omplir la comarca de naus i blocs de pisos indiscriminadament és una solució barroera. Un recurs fàcil tenyit de demagògia.

Davant d’una situació com aquesta, en què el sector immobiliari té un paper determinant en el desenvolupament de l’economia penedesenca, cal emprar arguments més adients i dissenyar uns objectius més enllà de les simples frases maniqueistes.

És el moment d’analitzar l’atur des d’una perspectiva més àmplia i profunda. No perdem de vista la incidència negativa que ha tingut el creixement urbà descontrolat sobre l’economia de la comarca. L’opinió pública n’és conscient —amb l’oposició al Logis— i per això reclama de les administracions una actitud més responsable i solidària, exempta de comportaments individualistes i messiànics, i menys lligada als interessos polítics i immobiliaris.

Mentre no es demostri que les coses es fan amb sentit comú, coherència i amb consens de tot el territori es seguirà pensant que les AREs, els golf, el Corte Inglés i els Logis amaguen interessos ocults contraris a un model territorial equilibrat. No és admissible malbaratar el nostre recurs més escàs i valuós: la terra, a qualsevol preu, ni per les presses de la crisi. Fer-ho així, demà tindrem més atur i menys terra.

A hores d’ara ja s’ha insistit prou que la posició estratègica del Penedès, no només ho és per a la logística —interessos aliens—, també gaudeix d’una gran oportunitat de potenciar els seus valors ambientals —constitució interna— com a model econòmic d’un territori propi, alternatiu i complementari del metropolità, molt més qualificat, productiu i estable a llarg termini. Sabem que aquest camí és més difícil. Caldrà veure si s’està disposat al canvi o seguirem dilapidant-lo camuflats sota la retòrica de frases inconsistents.

la-giralda-i-el-nocim

Memòria

Novembre 12, 2008

alzeimer2El cor dels pobles i ciutats és el lloc on neix i l’entorn on es desenvolupa la seva història i es produeix el seu creixement. El carrer Major, la plaça de l’Església, el carrer de la Muralla, la pujada del Castell, els ravals.. són noms comuns que recorden les empremtes singulars del passat de cada indret habitat definit com el casc antic, el centre històric o el centre urbà.. Si desapareixen les seves referències es perd la identitat del lloc i, com l’adn d’una persona, la seva absència fa impossible identificar-la per sempre.

Al segle passat, molts d’aquests centres històrics, sobretot a la costa, varen ser presa de l’especulació immobiliària. Finalment, molts ajuntaments comencen a tenir cura d’ells redactant plans de protecció, aprovant catàlegs del seu patrimoni històric, rehabilitant els seus edificis més emblemàtics, arranjant els seus espais públics i divulgant la història amb publicacions que, algunes, formen part d’itineraris culturals i turístics.

Al segle XXI pocs dubten de l’important paper que el centre històric juga com a signe identitari i dinamitzador cultural i social de les comunitats d’una població.

Però encara queden pobles, com Bellvei, on hi ha veritables problemes per a convèncer el Consistori d’aquests valors, ara deixats de la mà de Déu. Amb unes normes obsoletes de fa més de 30 anys, el casc antic no pot resistir l’embranzida del seu espoli, de blocs de pisos que substitueixen les antigues cases unifamiliars rurals, la desaparició dels seus patis interiors amb palmeres, del seu passat gòtic, indià.. de terratinents i parcers.

Tots perdem part de la memòria en un poble que pateix d’alzheimer i que està a punt de desaparèixer definitivament davant la ignorància històrica i la misèria de l’especulació.

El dèspota camuflat

Setembre 30, 2008

Que la democràcia està malalta fa temps que ho sabem. De fet mai ha gaudit de gaire bona salut malgrat que estem en una regió del món on millor funciona. Per a mostra la crisi que estem patint. En una democràcia en bon funcionament això no s’hauria produït ja que, en principi, l’habitatge no formaria part dels negocis salvatges. És un producte de primera necessitat i, com a tal, regulat pel sistema democràtic que no ho ha fet.
Molta, molta gent s’ha volgut apuntar a la loteria segura de la construcció. La cadena és molt llarga, des del propietari que especula amb la seva propietat, al comprador que espera treure’n un bon rendiment amb la pujada del producte. Legítim fins a cert punt. Ja sabem que la llibertat de mercat, base de la democràcia capitalista, és intocable.
Però dins d’aquesta mecànica, d’aquest engranatge que va del poder econòmic de les grans constructores fins a les petites ambicions personals del comprador d’un pis o el venedor d’un terreny agrícola, s’ha produït l’especulació a gran escala gràcies al paraigües de tot un sistema polític que ha permès que això es magnifiqués i que es convertís en el monstre que ens està engolin a tots.
I aquí sí que el sistema ha fallat, ja que els qui havien de regular i fer front per a que un producte fos assequible a les butxaques de la gent, que realment en tenia necessitat, per comptes d’evitar-ho s’hi han pujat al carro del negoci.
El poder econòmic i el poder polític s’han donat la mà i ho han fet de tal manera que en alguns indrets com el país Valencià o a casa nostra, fins i tot la gent del carrer, s’han trobat normal veritables cops d’estat urbanístics associats al “progrés”.
Sense anar més lluny la gent veu amb relativa normalitat que un alcalde faci de promotor al seu mateix municipi i que construeixi edificis amb irregularitats urbanístiques, que cobri de sota mà comissió per requalificar terrenys agrícoles a urbans, que aconselli als seus amics empresaris que comprin una muntanya forestal sencera perquè els promet que la requalificarà per fer-hi un camp de golf i la corresponent urbanització. Que un regidor faci d’intermediari immobiliari entre un propietari i una empresa constructora i que se li doni llicència, aprofitant-se del seu càrrec, quant no compleix amb les lleis urbanístiques del municipi. Això està passant avui i aquí i ningú diu res. Manadors polítics que amb la seva mecànica de favoritismes i els seus “enxufismes” i una demagògia arcaica pròpia del feudalisme fomenten l’especulació i degraden la democràcia per omplir-se les butxaques.
Petits dèspotes que poblen els petits regnes de taifes dels territoris municipals, controlen com policies qualsevol persona que es pugui escapar de la seva xarxa. Estableixen pactes, estratègies i maquiavelismes varis per tal de mantenir-se indefinidament en el poder.
Aquesta situació vigent en molts municipis, en menor o major grau, del nostre territori fa que la democràcia se’n ressenti. Què lluny se sent la democràcia, no ja la directa, sinó la participativa, la que hauria de constituir l’autèntica base de la nostra societat, la de la gent del carrer, la del barri, que generés participació, cultura i solidaritat, la que hauria de configurar l’autèntic entramat democràtic i des d’on emanessin les propostes d’ una alternativa real a les decisions dels grans poders imperants. Però, de moment, ara i aquí, el camí que seguim és el d’un despotisme sense il•lustració.

Robatori legal

Setembre 26, 2008

La meva amiga Anna està preocupada: separada amb dos fills, fa tres anys va comprar un pis amb una hipoteca a trenta anys. Just l’hi anava per arribar a final de mes, tot i un sou mitjanet. Ara, des que ha començat la crisi, els interessos bancaris no paren de pujar i se li mengen el petit romanent que l’ajudava a mantenir una mínima qualitat de vida. Això l’està angoixant.

Va comprar el pis quan els preus estaven més alts, gràcies a les facilitats del diner —interessos baixos i llarg període de retorn—. Com ella, molta gent s’hi va llençar. Són moltes i molts qui paguen dues vegades l’inconsciència d’un sistema gens democràtic: abans, l’increment desmesurat del preu de l’habitatge que va a parar als qui especulen en el sector immobiliari i, de retruc, als bancs i les caixes, i ara, l’augment dels interessos per pagar la crisi que aquest mateix sistema ha generat.

I el govern —socialista i obrer— què fa? Els ajuda amb la possibilitat, encara no confirmada, de perllongar la hipoteca —un mecanisme que ha estat la causa de l’encariment dels pisos i de l’actual situació on ens trobem— per comptes de cercar mecanismes per tal d’evitar l’increment dels interessos que el sistema bancari aplica salvatgement sobre aquestes hipoteques que pesen sobre la gent de classe humil.

 

Fa anys que s’hauria d’haver afrontat seriosament el problema de l’habitatge públic però quan l’economia va bé, tothom està eufòric i distret en explotar la mamella. I no diguis res en contra, que et titllaran d’anar contra el “progrés” —nefasta paraula, amagatall de corrupció—. Quan les coses van maldades, correm-hi tots! Llavors seguim especulant per sortir de la crisi.

Quan trobarem el moment necessari per parar-nos, pensar una mica i cercar una solució a llarg termini per a tothom?

Al·legació per enviar al Conseller Nadal per defensar una xarxa viària respectuosa amb el medi

Setembre 12, 2008

El/la sotasignat/da,…………………………………………………………………., major d’edat, amb NIF ………………, resident a ………………………….. …………………………………………………… de …………………………………. …………………………….., codi postal núm. …………………. en relació al Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona, aprovat inicialment en data 14 de juliol i publicat al DOGC del dia 23 de juliol de 2008, dins del termini de tres mesos d’exposició al públic.

MANIFESTO:

Sobre el traçat de la futura autovia A-7 al pas per la comarca del Baix Penedès

1. Antecedents: En l’estudi informatiu de la variant de la N340 entre Altafulla i Vilafranca del Penedès realitzada pel Ministeri de Foment en data juliol del 2002 es proposava una alternativa anomenada “autopista”  on la variant de la N340 es feia passar per l’autopista AP7 ampliant-la a quatre carrils per banda.

2. Els representants del territori aposten per una alternativa sostenible de traçat: El 90% dels ajuntaments del Baix Penedès i de l’Alt i els seus dos consells comarcals varen fer al·legacions a favor d’aquesta alternativa per resultar la més integradora i respectuosa amb el medi a la vegada que no era més cara –el rescat del peatge de l’AP7 es compensava amb les expropiacions i les compensacions necessàries per a construir un nou traçat per a l’autovia–. Aquesta alternativa a més, permetia travessar el Penedès lliure de peatge i convertir l’actual traçat de la N340 en un eix estructurant del territori Penedès, ja que la majoria de poblacions i d’assentaments industrials estaven relacionats amb ella. Una gran oportunitat històrica que els representants del territori varen saber veure i així ho varen manifestar amb les al·legacions.

3. La Direcció General de Carreteres al·lega en sentit contrari: Mentrestant la DGC de la Generalitat redacta una al·legació proposant el traçat idèntic que ara apareix en els documents del PTPCT. Aquesta es recollida pel Ministeri de Foment i redacta un nou document de traçat on la protagonista és la traça presentada per la DGC de la Generalitat. Curiosament, la demanda formulada per totes les institucions democràtiques del territori ni tant sols obtenen resposta per part del Ministeri i menys de la Generalitat i l’alternativa “autopista” desapareix del projecte de Fomento.

4. Evidentment, la traça proposada en els documents del PTPCT ja no considera cap més alternativa, se la dona com a definitiva en ares, segurament, a la coherència del pla, com es menciona sovint en el document de resposta als suggeriments.

Al Baix Penedès s’hauran d’expropiar per a cada quilòmetre d’autovia unes 6 ha., amb un recorregut de 20 km., amb un total de 127 ha. equivalent a un gran polígon industrial però formant una franja de 30 metres al llarg del territori agrícola, travessant la Cobertera, mentre que ampliar l’autopista AP7 a 4 carrils representaria escassament menys de 0,5 ha. per kilòmetre. La situació arriba a ser kafkiana quan l’autovia transcorre paral·lela a l’AP7 des de Calafell fins a l’aeroport de Reus. Dos sistemes de transport paral·lels, un de peatge i l’altra gratuït.

 

Per la qual cosa DEMANO que,  

S’anul·li la previsió del traçat de l’A7 i es proposi fer-la circular per l’AP7 tal com es va proposar en el projecte del Ministerio de Fomento del juliol de 2002.

 

 

A…………………………….., ……….de…………………….. de 2008

signat

 

Hble. Conseller de  Política Territorial i Obres Públiques

Programa de Planejament Territorial. Departament de Política territorial i Obres Públiques.

Av. Josep Tarradellas,  2-6,  08029  Barcelona

Al·legació per enviar al Conseller Nadal per proposar una alternativa a la logística al Penedès

Setembre 12, 2008

El/la sotasignat/da,…………………………………………………………………., major d’edat, amb NIF ………………, resident a ………………………….. …………………………………………………… de …………………………………. …………………………….., codi postal núm. …………………. en relació al Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona, aprovat inicialment en data 14 de juliol i publicat al DOGC del dia 23 de juliol de 2008, dins del termini de tres mesos d’exposició al públic.

MANIFESTO:

1. Que es consideren insuficients els arguments donats per l’equip redactor del Pla als suggeriments dels Ajuntaments de Banyeres, l’Arboç i vint-i-cinc persones més exposant a bastament els motius pels quals és necessari treure la zona qualificada de sòl de protecció territorial de potencial interès estratègic destinada a la construcció d’una central logística (Logis Penedès).

2. Tot i la coincidència en l’anàlisi de l’informe dels suggeriments on diu que el Baix Penedès “té una gran dispersió de sòl urbà i una elevada fragmentació territorial que fa malbé una magnífica plana agrícola” i que es tracta d’una comarca “fortament pressionada.. que ha crescut moltíssim.. des del punt de vista residencial però de forma desequilibrada en relació a l’activitat econòmica..” hi ha desacord amb el mètode emprat, consistent en “..concentrar creixements en una ciutat central potent”, quan en realitat el creixement ja s’ha produït generant un nucli desbordat, impotent i desestructurat, ple d’urbanitzacions disperses pel seu entorn i que formen una taca urbana, ocupant milers d’hectàrees, escampada al llarg de tota la costa. Més que proposar créixer li cal solucionar els greus problemes producte, precisament, de l’excés del mal créixer.

Com es pot parlar de “contenció dels creixements residencials”, amb 2.200 ha. de sòl urbanitzable i un parc de 40.000 habitatges secundaris, davant aquesta permissivitat i sobre una comarca que pateix incontinència urbanística?

3. L’equívoc és aplicar un model basat en “…la configuració d’una xarxa de ciutats de mínima potència a Catalunya per acostar serveis al conjunt del territori sense periurbanitzar ni generar externalitats negatives al conjunt de la comarca.” sobre un territori on les “periurbanitzacions i les externalitats negatives” ja existeixen. Un model teòric que xoca frontalment amb una realitat comarcal que el supera.

4. Amb aquesta situació la imposició del Logis està fora de context, ja que el “reequilibri comarcal entre residència i treball” evidentment no passa per seguir creixent i a la vegada imposar una gran zona logística amb l’únic argument de “..la immillorable posició de connectivitat amb l’exterior”.  Cal valorar totes les variables territorials, no les què interessen a un sector, només.

5. El Pla és paper mullat i es mostra ineficaç donada la flexibilitat de la normativa que ho permet quasi tot a tot arreu. Una mostra evident és el cas de la zona logística de 55 ha. de nova creació per a uns grans magatzems que l’Ajuntament de la Bisbal vol desenvolupar en sòl de protecció preventiva fora de l’àmbit d’extensió d’activitat econòmica que el Pla preveu o els futurs camps de golf, a l’expectativa de situar-se en sòl de protecció especial.

6. El Pla proposa redactar un pla director urbanístic del Baix Penedès. Donada la crítica situació del territori comarcal, caldria portar-lo a terme immediatament, abans de desenvolupar el pla director d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques. A la vegada decretar una moratòria sobre les grans actuacions previstes a la comarca – Logis, Corte Inglés, ARE, POUM, instal·lacions en sòl protegit..– que poden alterar les propostes que es derivin del desenvolupament del pla director urbanístic. Eina que pot resultar eficaç  però, si es fa a posteriori a totes aquestes actuacions esmentades, ja no tindrà sentit que es desenvolupi s’haurà n començat la casa per la teulada.

 

Per la qual cosa DEMANO que, davant la gravetat de la situació territorial i urbana de la comarca del Baix Penedès

1.  S’anul·li la qualificació de sòl de protecció territorial de potencial interès estratègic destinada a la construcció d’una central logística (Logis-Penedès).

2.  Es decreti una moratòria a les actuacions urbanístiques de gran abast, tant residencials –ARE, POUM expansius- com logístiques – Logis, El Corte Inglés,…-  fins a la definició del Pla Director Urbanístic comarcal.

3.    S’iniciïn en caràcter d’urgència els treballs per a la redacció d’un Pla Director Urbanístic del Baix Penedès.

 

A…………………………….., ……….de…………………….. de 2008

signat

 

Hble. Conseller de  Política Territorial i Obres Públiques

Programa de Planejament Territorial. Departament de Política territorial i Obres Públiques.

Av. Josep Tarradellas,  2-6,  08029  Barcelona

Incontinència urbana

Setembre 1, 2008

“El Baix Penedès ha crescut moltíssim des del punt de vista residencial però de forma desequilibrada en relació a l’activitat econòmica que la converteix en una gran ciutat dormitori fortament lligada, per raons de treball, a la regió metropolitana de Barcelona…té una gran dispersió de sòl urbà i una elevada fragmentació territorial que fa malbé una magnífica plana agrícola”.

Del Pla Territorial del Camp de Tarragona

Tot i l’encertada descripció de la situació comarcal, és incomprensible com la proposta del Pla es basa en “..concentrar creixements en una ciutat central potent”. En realitat, el creixement ja s’ha produït i ha generat un nucli desbordat, impotent i desestructurat, ple d’urbanitzacions disperses pel seu entorn i que s’estenen, com una taca d’oli, ocupant milers d’hectàrees, escampades al llarg de tota la costa. Proposar créixer, quan l’excés del mal créixer és la causa del problema del Baix Penedès, és una temeritat que l’agreuja.

El Pla afirma, d’altra banda, que s’han de “contenir els creixements residencials” però no aplica mecanismes per contenir la bomba de rellotgeria que representa un territori amb 2.200 ha. de sòl urbanitzable per executar i un parc de 40.000 habitatges secundaris per omplir[1], que poden representar un creixement potencial de 350.000 habitants. No és de rebut tanta permissibilitat en un Pla que hauria d’afrontar seriosament els problemes d’una comarca que pateix incontinència urbanística.

La prova evident que el Pla permet seguir creixent de qualsevol manera és el cas de la zona logística de 55 ha. de nova creació per a uns grans magatzems que l’Ajuntament de la Bisbal vol desenvolupar en sòl de protecció preventiva fora de l’àmbit d’extensió d’activitat econòmica que el Pla preveu. Els 600 llocs de treball que prometen per pal·liar l’atur en prou feines serviran per donar feina a les 850 famílies nouvingudes que ocuparan els habitatges que el mateix municipi pretén construir. Si volem convertir la comarca en un barri metropolità perifèric, aquest és el camí.

Si finalment la comarca aposta per la logística s’haurà obert la veda a un cercle viciós que ens portarà a una ocupació exagerada de l’espai agrari. A una mitjana de 20 llocs de treball per hectàrea que ocupa l’activitat logística, quantes hectàrees seran necessàries per donar treball a 150.000 famílies? Aquestes famílies són les que poden venir en els propers anys si no hi ha un canvi de política de creixement residencial.

L’encert de redactar un Pla director urbanístic del Baix Penedès podria ser una bona idea, però donada la crítica situació, caldria portar-lo a terme immediatament, abans de desenvolupar el pla director d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques. Alhora, caldria decretar una moratòria sobre les grans actuacions previstes a la comarca – Logis, Corte Inglés, ARE, POUM, instal·lacions en sòl protegit..– que poden alterar les propostes que es derivin del desenvolupament del pla director urbanístic. Aquesta pot ser una eina eficaç, però si es fa a posteriori a totes aquestes actuacions esmentades, ja no tindrà sentit que es desenvolupi.

El més provable és que, de no actuar amb contundència, els cants de sirena dels qui defensen la implantació logística al nostre territori se surtin amb la seva. Cal que se sàpiga que no reduirà l’atur i que baixarà la qualitat de vida en una comarca on mana el sector immobiliari. Ens resignarem a tanta submissió? Certament, hi ha a qui no li fa res fer esclatar aquesta bomba, mentre s’omplin les butxaques alguns.


[1] Dades de la memòria del PTPCT

Al·legació per enviar al Conseller Nadal per defensar els espais naturals

Agost 24, 2008

El/la sotasignat/da,…………………………………………………………………., major d’edat, amb NIF ………………, resident a ………………………….. …………………………………………………… de …………………………………. …………………………….., codi postal núm. …………………. en relació al Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona, aprovat inicialment en data 14 de juliol i publicat al DOGC del dia 23 de juliol de 2008, dins del termini de tres mesos d’exposició al públic.

MANIFESTO:

1. La desagradable sorpresa en constatar que entre el document de l’avanç de pla i l’aprovació inicial ha aparegut un nou article: “2.5 Edificacions, instal·lacions i infraestructures en els espais oberts” on en l’últim paràgraf i dins l’apartat “C. Són d’interés públic” diu: Els camps de golf i altres implantacions legalment admissibles en sòl no urbanitzable que comporten canvis de certa extensió en la cobertura vegetal del sòl, poden ser admesos en sòl de protecció especial o territorial si, per la localització i correcta inserció en el territori, no afecten substancialment els valors intrínsecs ni la funcionalitat del sòl que han motivat el règim de protecció establert pel Pla territorial.”

2. El sòl de protecció especial, tal com el defineix la normativa del pla en l’article 2.6, “comprèn aquells sòls que pels seus valors naturals o per la seva localització en el territori, el Pla considera que és el més adequat per integrar una xarxa permanent i contínua d’espais oberts que ha de garantir la biodiversitat i vertebrar el conjunt d’espais oberts del territori amb els seus diferents caràcters i funcions.”

3. Vós sabeu que un camp de golf, encara que sigui verd, no compleix les funcions connectores ni és un espai natural. Tot al contrari, és un espai artificial que no arriba ni a la categoria d’espai agrari, ja que per la plantació, adobs i tècniques d’extinció de la fauna de l’entorn exerceix l’efecte interceptor del procés pel qual es preveuen aquests espais, de per si ja exigus.

4. La contradicció i incompatibilitat dels dos conceptes és clara, i més si aquests espais els localitzem a la costa, a la serralada litoral, totalment destruïda per la pressió urbanitzadora i especuladora de la segona meitat del segle passat. Només li falta que cedeixin a les pressions dels interessos immobiliaris que se serveixen del reclam del camp de golf per generar guetos urbanístics que estan, per cert, totalment en contra de la filosofia del model de desenvolupament territorial contemplat en la legislació urbanística catalana.

Per la qual cosa DEMANO que

1. no es permeti la construcció de camps de golf en el sòl de protecció especial

2. es retiri de les Normes del Pla l’últim paràgraf de l’article 2.5 Edificacions, instal·lacions i infraestructures en els espais oberts on diu: “Els camps de golf i altres implantacions legalment admissibles en sòl no urbanitzable que comporten canvis de certa extensió en la cobertura vegetal del sòl, poden ser admesos en sòl de protecció especial o territorial si, per la localització i correcta inserció en el territori, no afecten substancialment els valors intrínsecs ni la funcionalitat del sòl que han motivat el règim de protecció establert pel Pla territorial.”

A ……………………………..,……….d…………………………….. 2008

Signatura

Hble. Conseller de Política Territorial i Obres Públiques

Programa de Planejament Territorial. Departament de Política territorial i Obres Públiques.

Av. Josep Tarradellas, 2-6, 08029 Barcelona

Puzzle BP

Agost 12, 2008

Contràriament al que es podia esperar, el Pla Territorial del Camp de Tarragona aporta un grau d’ambigüitat encara més gran del què ja tenim al Baix Penedès. Una primera anàlisi, després d’haver participat, innocentment, en la fase dels suggeriments i haver constatat que els responsables del pla van a pinyó fix. Seria bo comentar alguns trets genèrics pel que fa a la situació de la nostra dissortada comarca-corredor.

Un dibuix malintencionat

L’ambigüitat esmentada comença a l’hora de mirar el plànol de la proposta del Pla on es pinten amb el mateix color verd i les mateixes ratlletes zones tan diferents com el sòl d’interès agrari, el CIM i les zones d’infraestructures viàries. Per això la primera impressió al veure el plànol és d’un territori amb molt de verd. També ajuda que els colors de les poblacions i els seus futurs creixements es representen en uns tons rosa pàl·lid.

Però una vegada passada la primera impressió i de llegir les normes que acompanyen el Pla no pots evitar que els pèls es posin de punta. Estem davant d’un llop camuflat de caperutxeta vermella.

Per veure la dimensió del problema canvio el color de les zones en funció de les potencialitats que el Pla proposa: el blau pels creixements urbans i el vermell pels creixements industrials i logístics, a més d’un rosa intens per definir els indrets de les muntanyes del litoral on els insaciables promotors hi tenen la banya posada per fer urbanitzacions amb camps de golf. El resultat és sorprenent:

El monstre camuflat

Tres àrees urbanes de colossals dimensions:

  1. El Vendrell: una futura metròpoli invertebrada. Una gran taca blava representa la futura metròpoli vendrellenca ajuntada amb Santa Oliva i les Peces. La teoria del Pla és que s’han de potenciar els centres comarcals i ho fan però, fer-ho sobre un teixit urbà dispers i incoherent provoca estendre més la taca i agreujar el problema, allunyant-se del model més propi de la comarca format per unes poblacions en xarxa envoltades d’espais agraris. Menys mal que fem rotondes de trànsit on posem les cabanes de pedra i les oliveres perquè els nostres nets recordin vagament com era el nostre paisatge.

La continuïtat de la taca urbana litoral. Producte del desenvolupament incontrolat de la segona meitat del segle passat, formen dues grans franges costaneres separades per les Madrigueres i la riera de la Bisbal: a la llera dreta: Sant Salvador-Sant Vicenç-Comarruga i el Francàs formant un continu urbà. A la llera esquerra: Calafell-Cunit emparrant-se muntanyes amunt sense pràcticament deixar cap rastre dels boscos de la serralada litoral. El Pla, per comptes de posar-hi límits i dotar-les d’estructura urbana, es dedica a permetre el seu creixement il·limitat.

La insostenibilitat dels camps de golf

Entremig, i per acabar d’ofegar la poca zona forestal que queda en peu, els camps de golf i les urbanitzacions d’alt “stànding” de Calafell i l’amenaça fantasma, que penja sobre la muntanya de la Muga, d’un camp de golf que l’alcalde de Bellvei està entestat en construir malgrat el Pla ho protegeix com a espai natural i connector biològic. Entre la fase de l’avanç de Pla i la seva aprovació inicial, els promotors han aconseguit “colar” un nou article (2.5c de les normes) on diu que es permet fer camps de golf en sòls de protecció natural. La incongruència de tal decisió només s’explica des de la pressió dels interessos immobiliaris sobre el Pla. Hem de seguir pensar malintencionadament que “qui paga mana”?

Pel davant i pel darrera

Les zones industrials i logístiques formen un ventall important i curiosament, mentre la gent lluita en el front contra el CIM per darrera apareix una zona logística molt més important que el Logis, amb l’aparició d’unes grans naus de distribució d’uns famosos magatzems.

Tres fronts importants s’han obert: el triangle Santa Oliva-el Vendrell-Bellvei com a zona de domini de magatzems. La futura zona del Logis Penedès dedicada enterament a la logística i un rosari de polígons logístics entorn de la pista de proves de l’Idiada que, a les més de 300 ha. que comptabilitza, se li han de sumar els polígons de Santa Oliva, Banyeres, Albinyana i la Bisbal.

La resta, encara per definir en alguns cassos, són zones industrials municipals de grandària mitjana o petita però que representen un paquet dispers important a la comarca: el Foix, la “Cristalera”, Can Vies a l’Arboç; el de Calafell a l’autopista; un a Sant Jaume i uns quants a Banyeres, a part dels que s’integren en el nucli del Vendrell i el futur centre direccional entorn de l’estació de Sant Vicenç.

El panorama és desolador perquè el procés pot seguir creixent descontrolat i sense mesura, ja que el Pla posa normes que, en la majoria de casos, deixen la porta oberta a qualsevol operació urbanística rendible des del punt de vista econòmic a costa de sacrificar els malmesos entorns agrícoles, naturals i paisatgístics. De fet, aquest és el model ideal per permetre seguir creixent caòticament com s’ha fet fins ara.

Per acabar-ho d’adobar, direm que no planteja cap mesura respecte a les limitacions energètiques i sobretot a l’escassetat d’aigua que patim i no estableix tampoc els indrets on s’hauran de localitzar els grans equipaments comarcals –sanitat, ensenyament, cultura, deixalleries, depuradores, abocadors, plantes de compostatge.. – per una població que, si, ara a l’estiu ja som més de 300.000, amb aquestes propostes, d’aquí a uns anys, podem arribar als 500.000 habitants. El Pla té raó en una cosa, cal un pla director urbanístic. Cosa que fa temps que sabem, però per desenvolupar-lo cal primer que es parin la creació de les grans implantacions tan logístiques –Corte Inglés- com turístiques –camps de golf- com residencials –construcció massiva de les ARES- sinó no servirà de res.

Davant la crisi econòmica, polítiques de creixement?

Només cal afegir les operacions previstes per al mateixa Generalitat de les ARES (Àrees Residencials Estratègiques) de construir uns 2.400 habitatges que posaran més llenya al foc a una comarca “cremada” per l’especulació. Les Ares són una altra manera de camuflar el que hi ha darrera de tot, els interessos immobiliaris d’una classe que no els importa gens que el Baix Penedès acabi convertit en un trencaclosques. Això sí, sobretot, tot executat amb la seriositat, respecte i dignitat que l’ocasió es mereix. El dubte és si davant una crisi econòmica hem de seguir construint habitatges perquè vingui més gent a viure a la comarca? O bé hauríem de afrontar primer la crisi i després veure com creixem? Sinó els arguments de crear llocs de treball a traves de la logística és paper mullat. Empastifarem la comarca i ens quedarem pitjor. Més gent, iguals llocs de treball equival a menys qualitat de vida.

L’autovia imposada

Una altra sorpresa del Pla i que demostra la falta de consideració cap al territori és que el traçat de la futura autovia passa pel futur CIM, per la Cobertera i esquartera encara més el territori agrícola i el corredor natural entre Bellvei i Calafell. La demanda que en el seu dia varen fer el 90% dels ajuntaments del Penedès de passar l’autovia per l’AP7 –econòmicament i tècnicament factible-, no ha estat ni tant sols escoltada. Val a dir que els ajuntaments tampoc no han protestat. Per contra, ens col·loquen una autovia dissenyada des de la Direcció General de Carreteres de la Generalitat sense cap contemplació cap al territori i sí pensada des de les necessitats logístiques. Un altre exemple que els interessos de la Generalitat estan molt lluny del que, des del territori, se’ls hi demana.

Tot i els mecanismes democràtics de participació que té la societat catalana, les coses no es fan tan bé com sembla. Els interessos econòmics –com sempre– alteren el procés lògic d’una bona posada en escena. Encara que hi hagi qui pensa que aquests plans i projectes són bons per al país, personalment em produeixen mal d’estomac, com bregar amb rodes de molí.