Archive for the ‘General’ Category

El Penedès com a paisatge

octubre 20, 2010

Els extrems oblidats Sobre el concepte de paisatge hi han dos aspectes que s’han relegat a l’oblit durant molt de temps per part de la nostra societat: el reconeixem del paisatge íntim, el que forma part del nostre bagatge personal, que evoluciona amb nosaltres i ens determina el comportament formant part de la nostra personalitat. A l’altra extrem hi trobem els paisatges exteriors, els que serveixen de marc al nostre entorn social i cultural, que configuren els successius territoris que abracem: el municipi, la comarca, el país..  Aquests, els que haurien de formar part dels processos de transformació humans del territori també han estat obviats en la planificació territorial. Entre aquests dos extrems, un nexe comú, el sentiment. La relació sentimental amb el paisatge genera el sentit de pertinença a un lloc. És el marc de relació entre el jo i la comunitat i té un important paper en el desenvolupament cultural de la societat. Un entorn harmònic genera qualitat de vida, propicia l’empatia social i fa més sostenible el territori.

Tot i que la societat està cada vegada més convençuda dels beneficis que proporciona el gaudir d’un entorn equilibrat i harmònic, del que les lleis i institucions se’n fan ressò, la planificació territorial encara no s’atreveix a incorporar els valors del paisatge, en la mesura que caldria, com element determinant en la presa de decisions. Aquest és un dels factors que ha contribuït a l’empobriment de la nostra economia, l’empobriment del nostre paisatge.

Al Penedès, sobretot al sud, som més rics? Tenim més qualitat de vida gràcies a aquest creixement desmesurat? Molts opinem que no? Al contrari, haver perdut els paisatges cuinats a foc lent durant moltes dècades, en un instant d’excavadora, ens ha fet perdre moltes coses que ens feien rics, i no només econòmicament.

Hem passat dels racionals nuclis tradicionals rurals a l’insostenible cultura del xalet, d’un territori agrari a un corredor de transport a escala nacional amb aspiracions de ser el futur contenidor de Catalunya, d’una comarca amb característiques pròpies a convertir-nos en el pati traster de la metròpoli.

Si be molts reconeixem que aquests impactes han destruït valors essencials d’aquest paisatge agrari inicial per beneficis aliens, i a més sense rebre compensacions a canvi, molts segueixen creient que hem de seguir sacrificant el paisatge per una economia de dubtosa factura.

Aquest desconeixement dels propis valors ambientals i paisatgístics del nostre territori per part dels actors de la seva transformació, i de retruc de la societat mateixa, genera la necessitat de donar-los a conèixer a través dels seus estudis i la seva divulgació cultural.

Tothom parla de paisatge però, és mesurable? té aspectes que es poden dimensionar més enllà del seu valor d’intercanvi econòmic? Caldria trencar l’inercia ideològica de molts dels nostres gestors locals quan afirmen: “Aquesta terra no és agrícolament productiva, podem fer-hi el què vulguem”.

Els estudis del paisatge vitivinícola de l’Alt Penedès han obtingut com a resultat la Carta del paisatge, un document voluntàriament consensuat pels municipis de l’Alt Penedès. També els Plans Territorials incorporen els estudis de paisatge i, en aquest cas, l’Observatori del paisatge ha redactat el Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona que el PTPCT ha incorporat en el seu planejament, com és el cas del Baix Penedès. La qüestió és si aquests estudis han incidit efectivament sobre la planificació del territori?

A l’Alt Penedès, a part dels estudis del paisatge mencionat, es va portar a terme una experiència sobre el sòl no urbanitzable dels municipis del nord de l’Alt Penedès[1].

El treball realitzat per l’equip de l’Antoni Ferran, dins del qual vàrem portar a terme la tasca d’estudi del paisatge, juntament amb l’arquitecte Eugenia Martínez, es van elaborar els elements paisatgístics a fi de proporcionar a eines que contribueixin a situar el paisatge al lloc que li correspon: un element determinant en el disseny del territori i un factor clau per determinar el model econòmic del Penedès.

Per portar-ho a terme cal conèixer el paisatge, els seus valors i la seva importància ambiental i econòmica, en el sentit de futur, no la visió que s’ha tingut fins ara dins la dinàmica econòmica actual, versada en el desenvolupisme a ultrança i que ens ha conduït al estrepitós fracàs que estem patint.

El coneixement del paisatge, l’entorn i el medi propiciarà la recerca d’un model econòmic alternatiu basat en l’equilibri i l’harmonia entre aquest i les comunitats humanes que l’habiten. El paisatge és el nexe comú que els uneix.

Conclusions

  1. tots tenim un paisatge interior que ens acompanya, conèixer-lo implica projectar-lo.
  2. Donar a conèixer la cultura del paisatge en la societat enriqueix els valors de les comunitats que l’habiten.

Planificar valorant el paisatge comporta assentar les bases d’un nou model territorial econòmic.


[1] Pla Director de Sostenibilitat de la Mancomunitat de Municipis de l’Alt .

any 2005

De poble fantasma a ciutat dormitori?

juny 1, 2010

Un amic de Segur em va comentar el que ja portaven els diaris, la revolta contra el POUM de Calafell, entre altres coses, per l’afectació de les illes urbanes entre l’estació de Segur i el port esportiu -un port a la moda, amb centres comercials, fins ara mig buits- que l’Ajuntament, en un esforç per posar el municipi al mapa dels negocis, pretenia afectar per convertir la zona en una nova àrea de centralitat metropolitana.

La idea no és desencertada; s’ha de fugir de la ciutat fantasma. A Calafell, en dos de cada tres habitatges només hi viuen els cap de setmana o per vacances o, senzillament, estan buits. Si greu és la seva existència, (sobre uns 16.400 habitatges, equivalents a una població de 50.000 habitants) més greu serà si aquest enorme parc d’habitatges es converteix en primera residència, tendint a ciutat dormitori pels desequilibris amb el dèficit d’activitats econòmiques existent.

Planificar els municipis costaners passa inqüestionablement per cercar solucions al problema de la residència, una qüestió que no s’ha abordat amb la seriositat que caldria i que, a més, xoca frontalment en passar per alt un important detall: cal tenir en compte l’opinió de la gent una vegada se l’ha informat adequadament.

Com ja hem experimentat en el cas de la Diagonal de Barcelona, la gent no vol preguntes dirigides i condicionades, vol informació amb els perquès, els qui i els com de les coses. La gent està farta que només se la consulti quan les coses ja han estat amanides pels il·luminats tecnòcrates de torn i s’escandalitza, unes vegades perquè, sense previ avís, els afecta directament, altres perquè consideren una bajanada que, per misterioses regles de tres, apareguin projectes incomprensiblement fora d’escala.

La idea de voler fer una ciutat “metropolitana” en un teixit urbà que ha nascut i ha crescut injectat per l’acromegàlia de grues constructores, sense cap més objectiu que fer negoci, no deixa de ser una utopia absurda. La realitat és més complexa: una persona malalta no pot competir en unes olimpíades; primer s’ha de curar, després entrenar-se i, finalment, si es veu capacitat per competir i no fer el ridícul, presentar-s’hi. Calafell intenta saltar-se tots els passos i optar a medalla.

La crisi que estem patint ha posat de manifest l’autoengany del poder per no afrontar la realitat que, per la força dels esdeveniments, ha anat apareixent per si sola, tot i que molts encara no se n’han assabentat.

El cas del POUM de Calafell és paradigmàtic del que està passant arreu de la nostra malaurada costa: plans urbanístics que s’han iniciat amb el xip del creixement continu i exponencial segueixen fent-ho malgrat que la realitat de la crisi profunda els nega l’evidència que seguir per aquest camí és voler apagar el foc amb gasolina.

És segueix, per inèrcia, esperant que la crisi sigui passatgera i torni altra vegada el progrés, el creixement i amb ells el negoci de la construcció que salvi, aparentment, molts dels nostres municipis situats sota l’espasa de Dàmocles immobiliària. A hores d’ara encara no sabem que totes les urbanitzacions que colonitzen el nostre paisatge han servit per eixugar els recursos municipals i minvar la qualitat de vida dels seus habitants?

A Calafell, el POUM, tot i sabent que el problema de la segona residència converteix la població en un desert urbà la major part de l’any, genera demandes temporals de serveis que agreugen la despesa, dificulten la gestió municipal i fan insostenible el municipi, preveu que una mica menys de la meitat dels 7.540 habitatges que planegen créixer de més seran de segona residència.

Si fins al dia abans de la crisi aquesta situació era insostenible i de difícil resolució, ara, la tendència iniciada cap a la primera residència, facilitada per l’apropament a les metròpolis com a conseqüència de la millora de les comunicacions, queda estroncada i produeix una alteració en el sistema: el col·lapse del mercat de l’habitatge. Qui comprarà o llogarà les segones residències per alleugerir la càrrega econòmica que representa per a molts, en moments de crisi, posseir dos habitatges? Els rètols de “es ven” proliferen per tota la geografia costanera sense obtenir resposta.

Des de la lògica del comportament d’una ciutat plena d’edificis buits no sembla una idea encertada seguir construint edificis, primer cal veure per què i com omplir els que tenim i de què.

A més dels seriosos dubtes que les propostes de nous creixements residencial generen en un context urbà d’aquesta magnitud, el POUM acaba reblant el clau en col·locar aquestes urbanitzacions residencials enquistades en els sistemes naturals, ofegant-los. El pla urbanístic anomenat “Els Cirerers”, amb 1.450 nous habitatges, al marge esquerre del torrent de la Cobertera, foragita un frondós paratge agrícola de vinyes i oliveres prop de la cruïlla de la Creu Roja, quan el torrent es perd entre les ja edificades vores fins al mar. No es pot deixar ni un petit espai on el territori respiri i que no sigui objecte d’especulació urbanística? O es que encara costa d’entendre que, en molts municipis, gran part de la crisi econòmica i la problemàtica de la cohesió social ha vingut per la seva addicció a la droga de l’especulació immobiliària?

Molts municipis en la situació de Calafell hauran de revisar els seus planejaments a la baixa, reduir el seu creixement i intentar potenciar al màxim els recursos existents, siguin parc d’habitatges buits, o polígons d’activitats econòmiques mig plens, o espais naturals i agrícoles per recuperar, per fer front a una crisi que ja no pot ser resolta pel mannà vingut del cel en forma de logística, urbanitzacions, tecnologia o R+D, sinó segons les possibilitats internes i amb la capacitat de cooperació del conjunt del territori. S’ha acabat l’època dels messies salvadors a remolc de les vaques grasses; ara, les plusvàlues vénen des de la necessitat d’afinar la imaginació, arremangar-nos i mirar de resoldre, entre tots, els problemes. O si no, temps al temps.

Comentaris sobre l’avanç del pla director urbanístic per al desenvolupament d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques al Penedès

setembre 18, 2009

Territori transmutat
La crisi econòmica ha accelerat i decantat part de l’opinió pública a favor de la instal•lació del CIM. La conversió logística de l’alcalde de la Bisbal del Penedès n’és un exemple: mentre tothom estava centrat lluitant contra el Logis, un dels components del pacte de Gimenelles facilita el desembarcament d’un polígon logístic de més de 63 Ha que, amb el polígon de l’Albornar, entre Santa Oliva i la Bisbal, configuraran un potent sector de més de 130 ha, convertint-se en la punta de llança definitiva de l’invasió logística que durant tant de temps la gent del territori ha intentat evitar.

La dimensió de la tragèdia
A punt de donar via lliure a l’impacte ambiental del pla que beneirà el CIM ens trobem que la crisi econòmica ha propiciat el seu engreixament. A l’època CiU eren 220 Ha., es va reduir a 180 en el primer tripartit. Avui, recolzats per la crisi econòmica, arriba a 408 Ha. i la zona d’influència ha passat de tres municipis i una comarca a cinc municipis i dues comarques. Si bé és cert que unes 114 ha són boscos de ribera de la riera de Marmellar, ara incorporada al pla, també és cert que es torna a dibuixar la zona de campa prop de l’Arboç, per instal•lar-hi les vies d’espera per als quilomètrics trens de mercaderies que apareix en el primer projecte i va desaparèixer en el segon per suavitzar el seu impacte i fer-lo més creïble davant les reiterades manifestacions populars en contra.

El resultat és que els dos grans sectors formen un conjunt de més de 550 ha en el cor de la plana agrícola baixpenedesenca que, juntament amb els 356 ha de l’IDIADA, generen una ocupació de sòl agrícola amb una afectació superior a les 1.000 ha.

La forta presència d’aquests sectors genera un conjunt d’infraestructures viàries, ferroviàries i espais d’aparcament i naus de grans dimensions (moltes tindran 25 m. d’alçada equivalent a un edifici de 8 plantes) que, no en produeixi un impacte paisatgístic tan important com per malmetre l’espai agrícola sinó que, per inducció, generarà una transmutació del territori passant a ser definitivament el pati de darrera de la metròpoli. L’espai agrari esdevindrà residual i testimonial. Tenim l’exemple del mateix pla on proposa recloure la masia del Papiol en un estret entorn de vinyes o el què és pitjor com ja comença a aparèixer en les rotondes de les carreteres.

2009-09-18_083417

La contaminació que no diuen
No hi ha constància, o no s’ha pogut veure, ni en la memòria de l’avanç ni en l’informe ambiental preliminar, cap referència concreta sobre l’impacte ambiental que el trànsit de vehicles que entraran i sortiran d’aquest macro centre generarà. Sorprèn que aquest factor tan important i inseparable d’una central logística hagi passat desapercebut als ulls de l’anàlisi ambiental, sobretot tenint en compte el gran impacte que aquest trànsit generarà a l’atmosfera.

A partir de les dades que indica la memòria de l’avanç de pla sobre trànsit –quadre 1- s’elabora la hipòtesi sobre el grau de contaminació que emetran a l’atmosfera el futur trànsit de vehicles del CIM:

S’ha detectat que les dades del quadre núm.1 no concorden ni de bon tros amb el trànsit real existent al CIM Vallés que fa anys que ha entrat en funcionament a Santa Perpètua de la Mogoda –quadre 2- on la proporció de trànsit de vehicles és molt superior.

Mentre que al CIM Vallés la proporció de trànsit de vehicles per hectàrea és de 324vehicles/ha. al CIM Penedès la proporció no sobrepassa els 34 vehicles/ha. Dit d’una altra manera, no és possible que un polígon de 300 ha. tingui el mateix trànsit que un de 44 ha.

2009-09-18_083618

Objectivament no són dades creïbles. No es pot admetre que al CIM Penedès es digui que hi haurà el mateix trànsit que al CIM Vallés quan aquell és gairebé de 7 vegades més gran, si excloem la riera de Marmellà. Tampoc es pot atribuir la disminució tan dràstica del trànsit per l’efecte del tren de mercaderies que, com veurem més endavant, hi ha seriosos dubtes que es faci, almenys a mig termini.

Aquesta informació “alterada” ens dona molt què pensar sobre la veracitat del pla que es vol imposar i no ajuda a aclarir els dubtes, alhora que genera desconfiança. Tot això no facilita en absolut el diàleg.

Davant d’aquest buit d’informació s’ha calculat una xifra més aproximada sobre el trànsit de vehicles i s’ha fet en base als 324 vehicles/ha –l’hem ajustat a 300 vehicles/ha, quadre núm. 3- del CIM Vallés per les hectàrees del CIM Penedès (excloent la riera de Marmellà), que configuren unes 283,85 ha. La xifra ens dóna una previsió –quadre núm. 4- al voltant dels 85.155 vehicles diaris que transitaran pel CIM Penedès.

A partir d’aquestes dades es calculen les emissions de CO2 que tindrà el CIM Penedès. Les xifres expressades en el quadre núm. 5 ens mostren el grau d’emissions de CO2 a l’atmosfera generades per l’hipotètic trànsit de vehicles del CIM en un radi de 10 quilòmetres, que es consideren que seran les mínimes quan el polígon estigui a ple rendiment i no hagi entrat en funcionament el ferrocarril de mercaderies previst. Les emissions es calculen en 333 tones de CO2 al dia i més de 107.300 tones de CO2 a l’any.

2009-09-18_083629

No cal dir que el Logis no ha fet més que començar. Si hi afegim el sector logísitc de la IDIADA format pels tres plans parcials: L’Albornar+Les Planes+El Corte Inglés de la Bisbal les dades són del tot preocupants. En el quadre núm. 6 es pot comprovar que aplicant els mateixos paràmetres de càlcul el resultat ens dona una xifra total de 123.155 vehicles diaris que generen unes 482 tones de CO2 al dia i 155.00 tones a l’any.

Per fer una comparativa, a l’àrea metropolitana, per la reducció de velocitat de 100 a 80 km/hora, es deixaran d’emetre anualment unes 93.400 tones. Dades paradigmàtiques, la contaminació es trasllada a la perifèria. Mentre que al centre metropolità van millorant la qualitat de vida, a la perifèria l’anem perdent.

2009-09-18_083715

2009-09-18_083748

La urgència dels llocs de treball
El Baix Penedès ha experimentat l’avinguda d’implantacions industrials a gran escala que, a la llarga, han generat més problemes que beneficis. El cas de la Cristalera Española n’és un exemple, a l’any 1983 donava feina a 727 treballadors dels quals només 247 eren de la comarca. La resta, 480 varen venir amb les seves respectives famílies de fora. Actualment la fàbrica ha reduït la plantilla en un 31 %. Ara en són entorn dels 500.

2009-09-18_083803

També, en el cas de la logística, per la seva escala i la manera com s’implantarà, anirà acompanyada d’un fort creixement demogràfic extern. En el quadre núm. 7 es fa una hipòtesi aproximada sobre els futurs llocs de treball que generaran en base als càlculs que fa l’avanç de pla – 7 llocs directes i 2 llocs indirectres/1000m2 de nau-. Els llocs de treball totals són aproximadament uns 16.000 treballadors. Una xifra prou elevada com per arribar a fer por. Tots coneixem el comportament de les grans implantacions industrials associades a noves vingudes demogràfiques. Sobretot perquè el nombre d’aturats al Baix Penedès a juliol del 2009 era de 8.000 persones, la meitat del que proposa la implantació logística.

Però encara n’hi pot haver més si fem els càlculs extrapolant els llocs de treball existents al CIM Vallés on la proporció és de 50 treballadors directes per ha. i 12 llocs de treball indirectes. La xifra aleshores s’eleva a més de 25.000 llocs de treball. Per alguns això pot ser una dada positiva, però en realitat aquesta xifra amaga un perillós desequilibri que marcarà per sempre la deriva del Penedès cap al model de perifèria metropolitana. Per a molts sembla que ja els hi està bé, però no tots pensem igual davant les brusques transformacions sense sentit del territori.

El desembarcament de la logística serà com matar mosques a canonades. Les mosques seguiran sent-hi i es destruirà totalment el territori i el medi restarà contaminat per molt anys. Tot i això, cal recordar el comportament de dues dades substancials al Baix Penedès d’aquests últims anys: l’excessiu creixement a raó de més de 6.000 habitants anuals i l’increment de l’atur associat a aquest creixement.

En el gràfic núm. 1 es pot comprovar, entre el 1999 i el 2005 –l’etapa de màxim creixement demogràfic coincidint amb l’obertura de l’autopista C-32-, la relació directa entre l’increment anual d’habitants i d’aturats. A partir del 2006 l’increment demogràfic minva mentre que l’atur s’incrementa, anunciant la crisi econòmica general que, donada la virulència amb què es presenta i a la situació local d’una economia desestructurada fa que les dues corbes se separin exageradament. Ja no ve tanta gent a la comarca i l’atur segueix creixent exponencialment.

La pretensió d’intentar adreçar la corba de l’atur -al Baix Penedès prop de 8.000 aturats en el mes de juliol- amb la creació de polígons logístics és amagar el cap sota l’ala del veritable problema: una agricultura deixada de la mà de déu, una indústria inexistent, un sector serveis esgotat i el sector de la construcció saturat, dibuixen un panorama de baixa qualitat, resultat de masses anys vivint de la venda del territori i del seus valors ambientals i paisatgístics. No és possible, aquí, generar riquesa sense viure de les rendes de la terra. Tirar cap a la logística és seguir pel camí que ja coneixem, que ha fet molt de mal als interessos comarcals i que sabem cap on ens portarà. Una situació que altra vegada en mans del descontrol polític existent tornarà a generar la insostenibilitat del “pa per avui, gana per demà”.

En resum s’ha d’insistir en els tres factors que acompanyen a la logística al Baix Penedès:

1. El creixement logístic anirà acompanyat d’un fort increment demogràfic, els problemes del qual ja coneixem: augment de l’atur i desestructuració territorial.

2. L’activitat logística no es pot implantar inmediatament ja que està molt lligada als fluxos de mercaderies, i aquests directament relacionats amb les activitats econòmiques. La implantació logística a la comarca és per tant una bomba de rellotgeria retardada amb dos efectes: la crisi no permetrà desenvolupar-la i quan ho hagi fet a la propera crisi econòmica accentuarà l’atur.

3. L’impacte de la logística portarà increment demogràfic, reactivarà la construcció obsoleta i la consegüent demanda de serveis als municipis. El territori ja ha suportat les disbauxes econòmiques i està esgotat. Això sí: ens trobarem en un territori transmutat en un gran polígon logístic, creuat per un cabdell de vies, autovies i ferrocarrils i immersos encara més en una crisi constant més punyent que la que ara tenim.

2009-09-18_083816

2009-09-18_083840

2009-09-18_083850

La intermodalitat fantasma
La memòria és clara en la seva voluntat que el CIM tingui una mobilitat sostenible: “Els centres logístics intermodals, com el Logis Penedès, incorporen les directrius respecte la mobilitat sostenible de les mercaderies integrant el ferrocarril com a mitjà eficient i més sostenible per les funcions de la logística.” (pag. 46 de la memòria del pla).

Però una vegada llegida la proposta del pla respecte a les xarxes de ferrocarril previstes, resulta que la gran esplanada de vies per a col•locar els trens quilomètrics que hauran d’entrar i sortir plens del CIM només connectarà els Monjos amb la xarxa de rodalies. Cap a Tarragona no hi ha res previst –veure PTPCT-, i més enllà dels Monjos el Pla director de l’Alt Penedès fa una proposta de línia de mercaderies fins a Martorell. Aquesta és la xarxa de ferrocarril de mercaderies “ben dissenyada” de la que tant es parla en el Pla? Això és el que se’n diu: “Fer volar coloms”.

Més endavant segueixen insistint sobre la sostenibilitat del ferrocarril però introduint un factor nou: “la massa crítica”: “Cal no oblidar, que una de les contribucions fonamentals de les zones i centrals logístiques és que permeten generar suficient massa crítica d’activitats com per afavorir la intermodalitat i l’ús de modes de transport més sostenibles com el ferrocarril.” (pag. 47 de la memòria).

Aquest és un dels punts claus que fan pensar que aquesta “massa crítica” d’empreses, necessària per a la implantació d’un ferrocarril de mercaderies, no arribi al nivell i ens quedem sense un tren “ben dissenyat”.

Les dues situacions són prou negatives pels interessos comarcals: si no s’arriba a la massa crítica, el CIM no serà intermodal i els camions camparan pel territori. Si hi arriba voldrà dir que el CIM ha triomfat, i segurament, amb ampliació inclosa, la comarca s’haurà transformat definitivament en una gran CIM. El paràgraf següent reafirma aquesta hipòtesi.

“També s’ha d’amortitzar la costosa infraestructura ferroviària (supera el milió d’euros per quilòmetre de via, més la senyalització, plataforma, etc.) mitjançat el seu ús, és a dir, garantint un elevat nombre de trens, fet que potencia encara més la necessitat d’un important volum de mercaderia.” (pag. 50 de la memòria de l’avanç).

2009-09-18_083901

Caldrà veure fins a quin punt és realitzable una línia de ferrocarril exclusivament de mercaderies que travessi la urbanitzada terra de la Regió metropolitana de Barcelona o s’hagi de traçar una nova línia ferroviària paral•lela a l’AVE fins al port de Tarragona.

La intermodalitat, lluny de ser vista pel seu aspecte sostenible, tenim des del territori, una visió molt diferent. La implantació ferroviària en la plana agrícola –imatge núm. 4- és del tot insostenible per les activitats i l’entorn agrícola, pel paisatge i el medi actuals, el qual desapareix definitivament de l’escena baixpenedesenca. Davant d’aquest canvi substancial del territori, no seria convenient i necessari consultar a la població si aquesta està disposada a acceptar el canvi que, des de les altes instàncies se li proposa?

2009-09-18_083909

L’esquer que es fan servir, a part de l’atur, són les activitats econòmiques “qualificades”, aquesta vegada per emfatitzar en un mateix objectiu: “Un factor decisiu que incideix en la intensitat i la diversificació de l’ocupació generada per un centre d’activitats logístiques són els serveis complementaris associats a un centre que tingui una massa crítica suficient per a atraure-les. En general, els centres d’activitats logístiques faciliten el desenvolupament de zones de serveis o “bussines centers” que les activitats logístiques disperses en el territori no generen.” (pag. 45 de la memòria de l’avanç)

Aquest serà l’argument principal per ampliar-lo, una vegada implantat el CIM al Penedès. La construcció d’una línia ferroviària destinada a mercaderies té un cost superior a un milió d’euros i, per tant, la seva rendibilitat passa per aconseguir transportar diàriament un elevat tonatge. Aleshores l’argument serà que es necessita més “massa crítica” logística i per tant amb aquest argument i amb el de les activitats “qualificades” es procedirà a ampliar el CIM.

2009-09-18_083923

Un CIM irracional
Si l’argument del tren es fa servir com excusa per justificar una sostenibilitat que el CIM no té, un altra argument que s’atribueix al CIM és:”..una eina que permet fer una ordenació racional de les activitats logístiques disperses.. i de la mobilitat que generen,.” Argument que no es compleix. La dispersió de les activitats logístiques és un fet cada vegada més palès a la comarca, exemple més clar és el polígon del “Corte Inglés de la Bisbal”, entre altres. L’ordenació del CIM no és racional perquè no s’ha pretès, en principi, planificar prèviament el territori.

Que la pròpia administració autonòmica hagi permès la implantació del polígon anomenat “El Corte Inglés de la Bisbal” demostra fins a quin punt preocupa el què pugui passar al Penedès. La seva presència converteix en paraules sense sentit els arguments a favor del CIM:

“Concentrar l’activitat logística comporta més avantatges ambientals/sostenibles que una política de dispersió. Tanmateix una actuació “concentrada” implica, lògicament, una necessitat major de sòl en un punt concret (concentrat) del territori.” (pag. 49 de l’avanç)

La dispersió és propiciada pel mateix DPTOP al aprovar i consentir la diversitat de plans logístics al Baix Penedès i tot apunta a que possiblement seguiran aquest criteri de concentració, però amb una variable que fins ara la gent del territori no s’havia donat compte: està previst que tot el Baix Penedès sigui una actuació logística “concentrada”.

2009-09-18_083933

Un CIM egocèntric
El projecte del CIM obeeix exclusivament a la lògica d’interessos aliens al territori on s’implanta. El territori és considerat un suport òptim exempt de altres qualitats ambientals, territori buit de contingut històric, ambiental, de persones, per desenvolupar-hi la logística:

“La idoneïtat del sòl integrat dins del Pla director urbanístic per al desenvolupament d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques al Penedès ve avalada, principalment, per tres característiques necessàries i suficients en qualsevol actuació estratègica d’aquesta naturalesa: Posició, dimensió i accessibilitat.” (pag. 48 de la memòria de l’Avanç)
Posició, dimensió i accessibilitat, només calen aquestes tres condicions per desembarcar la logística, les preexistències no compten, l’opinió de la gent del territori tampoc.

Aquesta tonteria de la participació ciutadana
El document fa menció del malestar que ha generat el CIM entre la societat civil del territori amb aquesta senzilla i única frase: “Tot i una certa incomprensió social vers aquestes infraestructures, la implementació d’un centre logístic sobre el territori té repercussions eminentment positives..” i continua dient: “..i contribueix:

• Al desenvolupament socioeconòmic.

• A l’ordenació territorial de les activitats logístiques disperses.

• A la millora de la gestió dels fluxos reduint les externalitats de la mobilitat de mercaderies.” (pag. 45 de la memòria del l’avanç).

Sobre el primer punt, l’avinguda del CIM, segurament contribuiria al desenvolupament social, però, com hem comentat, augmentant la població com ha passat els últims anys i l’han des estructurat. Econòmic segurament també si ens referim al negoci dels que ostentaran el control de la logística, o sigui de les empreses vingudes de fora i que actuaran amb la mateixa indiferència i egocentrisme empresarial cap al territori com actua el CIM. I la pregunta seria: però gaudirem, com a mínim, de la mateixa qualitat de vida que ara tenim?

Sobre el segon punt no cal dir que no ordena les activitats logístiques sinó que les dispersa, el cas del Corte Inglés de la Bisbal n’és un exemple paradigmàtic i que obre la porta a que la resta de municipis s’apuntin a aquesta opció.

El tercer punt no cal comentar-lo, si d’entrada no s’ha pogut planificar on s’implanten les activitats logístiques, com es pot pretendre o afirmar que “es millorarà la gestió dels fluxos”. Això ens porta a un altre assumpte relacionat: la planificació d’un objecte (CIM) sobre un territori (el Baix Penedès) no planificat. Aquesta situació genera conflictes. L’administració pretén resoldre’ls amagant el cap sota l’ala i no permetent que la gent del territori, la més afectada, la què més hauria de poder opinar, la que de fet, les lleis l’emparen, pugui opinar i dir la seva.

2009-09-18_084000

El moviment ciutadà fa anys que ha pres una postura activa, des del 2004, quan es va començar a parlar del CIM, la gent del Penedès va respondre amb manifestacions, escrits i propostes alternatives que no van ser ni tant sols contestades per la pròpia administració responsable de promoure la participació.

No tan sols en el tema del CIM, sinó en assumptes relacionats que són de vital importància per determinar el model d’organització territorial del futur Penedès el govern democràtic ha pres amb el Penedès una actitud insolidària, irrespectuosa i indiferent.

2009-09-18_084037

Caldrà recordar com la Direcció General de Carreteres de la Generalitat posant-se d’esquenes a la decisió popular i legitima per la què van optar la quasi totalitat dels ajuntaments i els consell comarcals del Penedès en triar l’alternativa de la traça de la N-340 per l’autopista AP-7, va convèncer al Ministeri de Fomento d’imposar la traça que avui dia ens tritura el territori. Els motius ja els sabem ara, el CIM i el peatge –la gratuïtat de l’AP-7- són dos factors que estan per damunt de la voluntat popular.

2009-09-18_084046

L’alternativa d’un model territorial: La Vegueria.

El marc de relació on s’insereix el sistema logístic no és el Baix Penedès, afecta un sistema que va més enllà. Un model de territori alternatiu al creixement en taca d’oli metropolità. La posició estratègica del Penedès entre dues metròpolis s’ha d’entendre, no només des de l’oportunitat d’aprofitar el territori per les necessitats metropolitanes, sinó en base a la realitat del què és el Penedès i de les propostes que des del mateix territori es generen.

2009-09-18_084055

No és impensable proposar una organització territorial pròpia, amb un model divers que es relacioni de tu a tu amb les dues ordenacions urbanes veïnes. L’opinió pública penedesenca d’actuar en contra del CIM, de l’alternativa imposada de l’autovia de la N-340, de la defensa d’un paisatge o de proposar la Vegueria Penedès obeeix, no tant a un acte d’independència en vers el model metropolità, sinó d’oferir la possibilitat d’una organització que integri en les seves premisses les preexistències i les característiques pròpies del Penedès. Si aquestes es valoren es podran fer moltes coses i el Penedès, com a territori “mesopolità” podrà aportar valor afegit que d’altra banda, seguint pel camí de l’expansió urbana, morirà dissolt en una extremitat suburbana metropolitana.

Creiem que de fer-se el CIM, el Corte Inglés de la Bisbal i altres que hi ha en perspectiva i que vindran darrera o la nova N-340, afectarà en el moll de l’os d’una comarca que vol trobar el seu propi destí sense imposicions i que pot oferir una diversitat de paisatge, ambiental i econòmica molt superior i qualificada que la que ara es vol imposar.

Conclusions:

1. La dimensió de la tragèdia:
Les dimensions del CIM, juntament amb ells polígons del Corte Inglés de la Bisbal formen una dimensió massa exagerada per ser absorbida per la comarca. L’impacte paisatgístic serà mortal pel territori Penedès.

2. La contaminació que no diuen:
Els nivells de contaminació que generarà afectaran greument el medi ambient. Els estudis d’impacte ambientals de l’avanç de pla ni tant sols ho considerem important.

3. La urgència dels llocs de treball:
Una excusa que ens aboca a la monstruositat d’un sistema que s’ofegarà amb el creixement que el sistema logístic generarà.

4. La intermodalitat fantasma:
Ningú a hores d’ara creu amb la intermodalitat d’un sistema que ni el mateix pla exposa amb convicció. Una nova xarxa ferroviària és costosa i de difícil construcció pel Penedès i, sobretot, per l’area metropolitana. La seva implantació no tindrà lloc fins que la comarca ja hagi patit l’ocupació massiva de naus logístiques i el seu paisatge s’hagi trasnmutat en una perifèria industrial.

5. Un CIM irracional:
El fet de plantejar un CIM sobre un territori desestructurat farà que la logística, les seves naus enormes i els seus camions campin per tot el Penedès. Aleshores sí que podem dir que tot el Baix Penedès és un CIM.

6. Aquesta tonteria de la participació ciutadana:
Ningú hauria pensat que la democràcia portaria la imposició de projectes no volguts pel territori. Des d’aquí és pot afirmar amb rotunditat que la gent del territori que ha volgut expressar-se no ha obtingut el recolzament de la institució democràtica del govern de la Generalitat. Fet greu aquest, tractant-se d’un govern democràtic.

7. L’alternativa d’un model territorial:
La Vegueria: Sabem de la importància d’una organització pròpia d’un territori singular com el Penedès. La implantació d’aquests sistemes i activitats allunyen cada vegada més la possibilitat de gestar aquesta organització territorial.

Pau Batlle
Jose Holgado
Jordi Inglada
Carmina Malagarriga
David Sanahuja
Membres de la plataforma cívica NOFEMELCIM
Setembre 2009

Un model alternatiu pel territori Penedès

agost 20, 2009

Un model territorial alternatiu al Penedès 2009eix Vilaf_ElV industries BP 2009

2022

maig 15, 2009

Es comenta que aquesta vegada no valen les solucions passades, ara s’ajunten moltes coses. El món ha descobert l’engany d’un sistema econòmic pervers que amaga la destrucció. Els moviments antiglobals fa temps que ho denuncien, els astròlegs van més enllà. José Royo, en el seu bloc “astrologiadelser.com” afirma: “Tant si ens fixem en el calendari maia, com si parlem d’un canvi d’era, com si considerem altres fonts, la conclusió és la mateixa: estem acabant un cicle i iniciant-ne un altre que afecta a tot el planeta. Parlaríem d’un procés plutonià de mort i renaixement on el vell es resisteix a morir mentre que el nou pugna per néixer.”

El món esotèric, tan desprestigiat, com l’astrologia, el de les energies psíquiques, de l’instint, de cultures mil•lenàries i desaparegudes, ens parlen del que hem deixat enrere per pujar-nos a l’Ave de la raó extrema desproveïda d’ànima. En 200 anys hem aconseguit un solemne fracàs, submergir 4.000 dels 6.500 milions d’habitants del nostre planeta sota el llindar de la pobresa.

No és comprensible, racionalment pensant, que una societat opulenta com la nostra, de riquesa i benestar, culta com sembla, no hagi generat mecanismes de seguretat tant per refermar la qualitat de vida com per desenvolupar una societat civil autènticament democràtica. D’aquí ve que només exportem especulació i explotació, símbol del nostre fracàs: l’especulació borsària, immobiliària, bancària i l’explotació global.

Tenim uns quants anys per reflexionar i preparar-nos per assumir els canvis per alterar el rumb d’aquest món desbocat. Els astres preveuen tocar fons l’any que ve, després una lleugera remuntada fins el 2014, i vuit més per tornar a davallar als inferns. Ja veurem, després de tants alts i baixos, qui en surt viu!

El tren perdut

març 25, 2009

Els trens no van, els que agafem cada dia, s’entén. Els altres, de conya. A vegades trigues menys per anar a Madrid que a Barcelona. No hi ha dret! Mira que en fa d’anys es va dir, per activa i per passiva, quan el moviment “COPALTAV” i els aleshores “progres” d’Iniciativa insistien en demostrar que les inversions cap a l’AVE deixarien rodalies desemparades. Llavors, els grans mandataris locals defensaven l’AVE per damunt de tot. Com qui adora la vaqueta d’or ens enlluernen amb paraules màgicament buides: sostenibilitat, creixement, progrés, qualitat de vida, AVE..

Un d’aquests mandataris defensor de l’AVE era l’alcalde, i ho torna ser ara, del Vendrell, una de les nostres capitals urbanísticament més desestructurades. Ara denúncia, com si d’un descobriment de primera mà es tractés, que l’estació de la seva ciutat és tercermundista. Arriba tard, senyor mandatari de tota la vida! Fa més d’una dècada que un humil moviment de dones i homes ja ho denunciaven i ho feien amb coneixement, amb propostes, amb alternatives, seriosament i científicament. Però noi! Quan toca blanc, toca blanc, tot i veure’s negre.

Seguirem fent cas dels qui manen perquè seguirem votant-los, tot i estar equivocats, perquè un diari, una tele o una ràdio, recullen les seves paraules i les amplifiquen dins els nostres obedients cervells. I seguirem votant a qui ens enganya, potser perquè a l’escola, o la nostra catòlica àvia, vés a saber! ens han inculcat que hem de confiar en les persones. Però cal no confondre-les amb un partit quan esdevé màquina de poder, llavors res l’atura i l’humà esdevé un número. Mentre els trens no vagin a l’hora i les estacions siguin tercermundistes estem, democràticament parlant. fora de cobertura.

rodalies-2

Il•lògica logística

febrer 20, 2009

pdcim_11Després de tants comentaris gratuïts com s’han dit sobre el Logis-Penedès, el Logis-La Bisbal i tots els logis que puguin arribar a sortir a partir d’ara per salvar la humanitat baixpenedesenca de l’atur, cal posar un toc de serenor i, sobretot, els punts sobre les is.
La introducció massiva de la logística no reduirà l’atur, ans el contrari, l’augmentarà. La crisi ha minvat considerablement el trànsit de mercaderies. Els polígons logístics de l’Alt Camp que s’han iniciat s’han aturat i tenen greus problemes per rendibilitzar les inversions realitzades i per complir amb els compromisos adquirits amb els ajuntaments en matèria d’impostos, pactes econòmics i, sobretot, de llocs de treball. Si no hi ha activitat no es mou res. Si no es mou res no hi ha transport de mercaderies, què és la base de la logística. Probablement, si s’hagués construït el Logis el 2004, tal com pretenia la Generalitat, ara, quants dels hipotètics 4.000 treballadors dels Logis comarcals estarien en atur?
Un Baix Penedès que s’ha fet dependent de la construcció no pot apostar a ulls clucs pel sector logístic per sortir de la crisi. Dependre de la logística agreujarà encara més el problema ja que l’atur d’un sumarà a l’atur de l’altre.
El problema no és l’atur, és la conseqüència d’una comarca desestructurada que ha crescut per damunt de les seves capacitats d’organització econòmiques i ambientals.
En 10 anys hem doblat la població (1998=50.000 habitants; 2008=prop dels 100.000). Un creixement demogràfic del 100% en front del 20% que ha experimentat Catalunya.
Davant d’aquesta allau demogràfic, i tot i reconèixer el problema de la desmesura en els diferents plans que s’han intentat redactar –Pla Estratègic, Pla Territorial..- , les institucions segueixen fent ulls clucs als veritables problemes comarcals. Uns no han fet mai res i altres posen més llenya al foc amb les ARES -2.400 habitatges- que, una vegada ocupats, representaran una demanda de llocs de treball equivalents als que ofereixen les futures implantacions logístiques. Quin atur es vol reduir si no deixem de créixer caòticament per sobre de les nostres possibilitats?
No només ens han de preocupar els números vermells de l’atur sinó també els que el generen: creixement demogràfic desaforat, absència d’estratègia per potenciar i coordinar els sectors econòmics, manca d’organització del sector empresarial, absència d’idees per ordenar el Penedès sota uns criteris racionals, manca de lideratge polític.. Sense tenir en compte aquests factors, entre altres, afirmar que el Logis reduirà l’atur és un sil•logisme fals sense valor que cau en la demagògia i es treu de la màniga quan hi ha manca d’arguments o es vol desviar l’atenció del veritable problema.
Pel que sembla però, no hi ha ganes de baixar de la poltrona. Llàstima! Si enterréssim els falsos interessos i les megalomanies polítiques i ens poséssim a treballar pel territori, tots a una, podríem concebre encara una bona vegueria o preferiu que guanyi la tesi dels que afirmen que el Baix Penedès ja no té remei?

La quarta dimensió

febrer 9, 2009

quarta1El punt de partida és considerar que no hi ha cap punt fix a l’univers, sinó que tot es mou amb tota la resta. Per tant, no hi ha observadors privilegiats. Les lleis de la natura s’han d’expressar de manera que siguin les mateixes per a qualsevol observador, sigui quin sigui l’estat de moviment d’aquest. Això és el Principi de Relativitat.” de la Viquipèdia.
Aquesta teoria, plenament confirmada i desenvolupada, suggereix que, una organització social basada en aquests principis, tindria més possibilitats d’èxit de sortir de la crisi que la nostra simplificada estructura poblada de greus mancances, posades en evidència per l’actual falsa situació econòmica.
Seguim tenint “observadors privilegiats” que ens diuen el què hem de fer.. pels seus interessos i hi ha “punts fixos” a l’univers del nostre món sobre els què pivota el destí de tots: la globalització del diner.
Hem entrat a la quarta dimensió de l’espai-temps on s’imposen criteris del segle 21 –solidaritat en forma d’impostos i limitacions davant la crisi- mentre estem sotmesos a mecanismes obsolets i rudimentaris, falsament anomenats “evolució” o “progrés”, que amaguen la disbauxa d’un sistema del qual som còmplices. Segurament el pla Zapatero curi ferides, però com aturar la guerra on estem immersos? On els personatges que l’han atiat són els primers damnificats amb les prebendes de l’Estat on els diners són de tots.
Un món on encara l’esclavitud existeix al costat nostre, camuflada d’atur, d’immigració il•legal.. Ja no es pot esmentar -per obsolet, diuen- les reivindicacions marxistes d’una societat sense classes. El món s’ha deixat emportar per una economia salvatge i el més greu és que tothom desitja que aquesta torni a salvar-nos.

gener 1, 2009

 

siDesitjo entrar l’any amb una afirmació. Vull compensar-vos tantes vegades de dir no que també és positiu dir no quan es reproven accions negatives contra la col·lectivitat. Però tan se val. Ara vull dir sí. I a més ho vull expressar amb una afirmació rotunda, amb tota llibertat. Sortida del cor. Vull expressar una paraula destil·lada dels esdeveniments que hem deixat enrere al llarg de l’any. Una paraula que em suggereixi, m’endinsi en un altre objectiu nou i net, que posseeixi la força, l’energia per desmuntar la trama bruta i tortuosa dels monstres paorosos que sovint ens embolcallen, ens colpegen infringit mal i que sovint, nosaltres mateixos, caiem en la temptació d’emprar-los també, a compte dels nostres interessos, remant en el mateix sentit de la disbauxa. Siguem clars i diem les coses pel seu nom. Res del què passa és aliè a tu.

Trio una paraula que em marqui el camí, que em faci veure la transparència del gest,  l’harmonia del paisatge i em dissuadeixi de dir: tant se val, tant me fa, m’és igual, em resigno, el món no es pot canviar.. i tantes i tantes frases que diem per convèncer a nosaltres mateixos de que el món seguirà el seu curs tot i els nostres petits i inútils esforços.

Res més lluny de la realitat. Només la voluntat marca el destí, la resta no existeix, tot està al servei dels qui debaten l’impossible. Però hem de superar els enganys i les trampes que sovint ens paren pel camí. Saber triar entre l’afirmació presidencial reivindicant l’esperit pactista de l’Avi o els successos de Prats de Molló. D’aquests dos fets jo n’extrec la paraula: Independència! com un gest polític i de llibertat. I per a tu, quina és, per aquest any, la teva paraula definidora?

El dèspota camuflat

setembre 30, 2008

Que la democràcia està malalta fa temps que ho sabem. De fet mai ha gaudit de gaire bona salut malgrat que estem en una regió del món on millor funciona. Per a mostra la crisi que estem patint. En una democràcia en bon funcionament això no s’hauria produït ja que, en principi, l’habitatge no formaria part dels negocis salvatges. És un producte de primera necessitat i, com a tal, regulat pel sistema democràtic que no ho ha fet.
Molta, molta gent s’ha volgut apuntar a la loteria segura de la construcció. La cadena és molt llarga, des del propietari que especula amb la seva propietat, al comprador que espera treure’n un bon rendiment amb la pujada del producte. Legítim fins a cert punt. Ja sabem que la llibertat de mercat, base de la democràcia capitalista, és intocable.
Però dins d’aquesta mecànica, d’aquest engranatge que va del poder econòmic de les grans constructores fins a les petites ambicions personals del comprador d’un pis o el venedor d’un terreny agrícola, s’ha produït l’especulació a gran escala gràcies al paraigües de tot un sistema polític que ha permès que això es magnifiqués i que es convertís en el monstre que ens està engolin a tots.
I aquí sí que el sistema ha fallat, ja que els qui havien de regular i fer front per a que un producte fos assequible a les butxaques de la gent, que realment en tenia necessitat, per comptes d’evitar-ho s’hi han pujat al carro del negoci.
El poder econòmic i el poder polític s’han donat la mà i ho han fet de tal manera que en alguns indrets com el país Valencià o a casa nostra, fins i tot la gent del carrer, s’han trobat normal veritables cops d’estat urbanístics associats al “progrés”.
Sense anar més lluny la gent veu amb relativa normalitat que un alcalde faci de promotor al seu mateix municipi i que construeixi edificis amb irregularitats urbanístiques, que cobri de sota mà comissió per requalificar terrenys agrícoles a urbans, que aconselli als seus amics empresaris que comprin una muntanya forestal sencera perquè els promet que la requalificarà per fer-hi un camp de golf i la corresponent urbanització. Que un regidor faci d’intermediari immobiliari entre un propietari i una empresa constructora i que se li doni llicència, aprofitant-se del seu càrrec, quant no compleix amb les lleis urbanístiques del municipi. Això està passant avui i aquí i ningú diu res. Manadors polítics que amb la seva mecànica de favoritismes i els seus “enxufismes” i una demagògia arcaica pròpia del feudalisme fomenten l’especulació i degraden la democràcia per omplir-se les butxaques.
Petits dèspotes que poblen els petits regnes de taifes dels territoris municipals, controlen com policies qualsevol persona que es pugui escapar de la seva xarxa. Estableixen pactes, estratègies i maquiavelismes varis per tal de mantenir-se indefinidament en el poder.
Aquesta situació vigent en molts municipis, en menor o major grau, del nostre territori fa que la democràcia se’n ressenti. Què lluny se sent la democràcia, no ja la directa, sinó la participativa, la que hauria de constituir l’autèntica base de la nostra societat, la de la gent del carrer, la del barri, que generés participació, cultura i solidaritat, la que hauria de configurar l’autèntic entramat democràtic i des d’on emanessin les propostes d’ una alternativa real a les decisions dels grans poders imperants. Però, de moment, ara i aquí, el camí que seguim és el d’un despotisme sense il•lustració.